Majoria absoluta, o gairebé

No fa gaire que vam poder llegir al Diari aquesta estadística, que també en aquest àmbit de la demografia anem progressant: ja consten 35.526 nacionals andor­rans, la xifra històrica més alta, i segons els comptes totals que s’agafin com a referència, pels volts dels 70.000, s’hauria arribat a la majoria absoluta, o gairebé, per primera vegada en dècades. Els ciutadans amb passaport espanyol, que són els següents més nombrosos, són ja molts menys, lluny de la majoria relativa d’encara no fa gaire, amb 21.348, i els d’origen portuguès freguen la meitat d’aquests (10.352), mentre que els francesos continuen estables, en poc més de 4.000 (4.200). Entre la resta de residents segons l’Estat de procedència, destaquen, tot i que bastant lluny, els britànics (949), una comunitat amb membres especialment actius socialment i cultural.

Aquesta progressió del nombre de nacionals des del 1996 no és exclusivament per evolució natural (naixements aquí, o a fora de pare o mare andorrà/ana), sinó en quantitat important per adquisició (6.738). La gran majoria d’aquestes persones perquè han fet el pas de naturalitzar-se, un cop arribats als anys de residència jurídicament necessaris (actualment vint), a més de les 1.637 que hi han accedit per matrimoni.

La gran majoria entre aquestes, gairebé set milers, tenien abans nacionalitat espanyola (el 72,6%) en contrast amb el 4,5 % de portuguesos i el 4% de francesos. Les causes d’aquest desequilibri s’intueixen múltiples i poden estar relacionades tant amb la facilitat d’assimilació social, com a la facilitat per renunciar i readquirir la nacionalitat anterior, fent la trampa per esquivar la llei, la nacionalitat única, amb una gran tolerància, social, de les nostres autoritats competents i la protecció en forma de manca de transparència censal per part del seu consolat, en el cas de l’espanyol.

L’augment de nacionals amb tots els drets no implica, però, una homogeneïtzació social en la mateixa proporció. Hi ha entre els nous andorrans que ho són des de fa més temps, en diversos casos per conveniència, sobretot econòmica, en temps on encara hi havia avantatges i era habitual la figura del prestanoms. Més tard, encara perquè amb aquesta nova ciutadania s’esquiven els deures amb hisendes com ara la d’Espanya, amb característiques de les que algú va definir com d’“infern fiscal”, sobretot comparativament. Encara menys si mirem una altra de les dades contingudes en la informació del Diari: uns 15.200 residents que legalment tenen el dret d’esdevenir andor­rans continuen conservant el passaport originari respectiu. En alguns casos, la renúncia necessària a la nacionalitat respectiva no és de tramitació gens senzilla, i tampoc la recuperació.

En d’altres, hi ha un rebuig conscient no només a la renúncia, sinó també a integrar-se a la cultura nacional, començant per la llengua, que s’entesten a no aprendre suficientment –o consideren que no en saben prou– i per suposat, a no fer-la servir; ni en les converses quotidianes, ni encara menys en les lectures. Amb l’empara de la tolerància lingüística d’un país turístic, no consideren imprescindible alfabetitzar-se de fet en la cultura de país d’acollida.

Hi ha un altre grup –cadascun és de quantificació fins ara impossible, a falta d’enquestes específiques i amb respostes senceres– de rebotats/ades, que arribats a les dues dècades o més de residència continuada es troben també en la tercera edat, o gairebé. I es diuen, i diuen a qui els vulgui escoltar: “ara? Ara ja per què?” Això, potser després d’haver fet anys enrere com aquell ben d’aquest comentarista que va preguntar al cap de Govern Pintat, sense obtenir resposta: “mireu, vinc de dos països que m’haurien donat de gust la seva nacionalitat, si poguessin, si la tinguessin reconeguda. I no poden. Aquí que podeu, per què no me la doneu? Aquest col·lectiu de l’emprenyament, molts de tornada de la vida activa, potser seria molt més petit de seguir-se la recomanació del Consell d’Europa i les iniciatives socialdemocràtes, de reduir els anys de residència exigits a deu. Perquè l’assimilació no és, o no és sobretot ni exclusivament, cosa de temps, sinó d’afinitat, sentiment, voluntat. Encara més si els immigrants ja van arribar amb la mateixa llengua i arrels culturals.

I després hi ha l’altre obstacle, que el mateix excap de Govern Marc Forné va qualificar d’errada dels pares constituents i dels consellers que van promulgar i reformar parcialment la llei de la nacionalitat: prohibir que una persona en pugui tenir dues com passa a tants llocs del món. I és que el criteri per evitar-ho també l’hem escoltat sense embuts de boca d’algun andorrà de pota negra: “només faltaria que un nou vingut tingui dos passaports i jo només un.”

Bé està, com a senyal d’una homogeneïtzació social, si més no futura, l’augment quantitatiu i relatiu d’andorrans de ple dret. Però sembla evident que es pot, i s’hauria de fer bastant més, en la direcció de les mesures proposades pel Consell d’Europa i per l’esquerra de l’espectre polític.