'Fake news', tan velles com anar a peu

El fet d’etiquetar una cosa de forma no habitual ens porta a pensar que estem davant d’un fenomen nou, acabat d’inventar. Res més lluny de la realitat. Les notícies falses, les fake news, són tan velles com anar a peu. Des que hi ha homes i dones n’hi ha hagut. És inherent a la condició humana. La Bíblia n’està farcida d’anècdotes on l’engany, la traïció i la mentida són usats per aconseguir un fi: com quan Judes traeix Jesús per unes monedes. I qui diu la Bíblia diu la història de la humanitat.

Fa pocs dies que hem recuperat un personatge que durant uns anys va ser l’admiració de molta gent, especialment del món esportiu. Em refereixo a Lance Armstrong, aquell llegendari ciclista nord-americà que havia superat un tractament de càncer testicular i que va gua-nyar ni més ni menys que set Tours de França consecutius, la carrera ciclista més famosa del món.

La superació d’un càncer testicular, com deia, el va situar al pedestal d’una persona que lluita amb l’adversitat. Era tot un heroi. Tothom es meravellava que any rere any Armstrong arribés al primer lloc del podi. Era l’admiració d’esportistes en particular però també del públic en general. Era un exemple a seguir.

Havíem vist com Miguel Indurain, corredor navarrès, n’havia guanyat cinc de seguides (del 1991 al 1995, a més del Giro d’Itàlia, i campió del món contrarellotge 1995). Lance Armstrong s’establí a Girona l’any 2005, on s’entrenava a la carretera. L’any 2000 li fou lliurat el Premi Príncep d’Astúries “per la seva lluita per superar la seva malaltia”.

Indurain n’havia guanyat cinc. Però ell set de correlatives, era encara més inversemblant. Fins que... Fins que... es va descobrir que el gran ciclista nord-americà amb qui tothom s’emmirallava havia guanyat de forma fraudulenta. Confesso que jo mateix quedava admirat que Armstrong superés la proesa d’Indurain, que com he dit en va guanyar cinc de consecutives. Semblava que ningú més el podria superar fins que apareix el ciclista americà Lance Armstrong, que supera el rècord del navarrès.

Quatre anys després del darrer Tour d’Indurain, Lance Armstrong guanyava el primer i així fins a set vegades seguides (del 1999 al 2005). Fins que l’any 2013 va reconèixer que s’havia dopat en una entrevista televisada, havia pres hormona EPO, testosterona, corticoides i s’havia fet transfusions de sang. I va caure del pedestal. Va ser un cop molt dur haver d’admetre que l’heroi no era tal, sinó un impostor. Ens havia enganyat a tots. US Postal va ser un dels seus principals patrocinadors. L’any 2012 l’Agència Antidopatge dels EUA descobreix l’engany i proposa que Armstrong sigui desposseït dels set guardons del Tour de França. I el febrer del 2015 el corredor va ser condemnat per la justícia del seu país a pagar deu milions de dòlars a un altre patrocinador, la societat SCA Promotions.

Ara Lance Armstrong ha arribat a un acord amb les autoritats federals dels Estats Units pel qual haurà de pagar a US Postal cinc dels cent milions de dòlars que li demanava el seu principal patrocinador. Un trist final per a una llegenda que de ser un model a seguir ha resultat ser un trampós.

Encara recordo la consternació que va causar en saber-se que la proesa de guanyar set Tours seguits va ser gràcies a prendre productes prohibits. L’escàndol va ser majúscul i durant unes setmanes i mesos va ser notícia de primera pàgina.

El món de l’esport n’està farcit de tramposos que com Armstrong ens han intentat vendre gat per llebre. La fama, el glamur, la popularitat, els diners... els han portat al fang, al descrèdit.

Davant de comportaments com el que avui denunciem no ens queda més remei que seguir endavant. Defensar que hi hagi mecanismes que descobreixin els impostors perquè, sobretot per als infants i joves, cal mostrar autèntics herois, que n’hi ha, capaços de fer gestes però jugant net. Que serveixin de model a seguir.

Per això dic al principi que les fake news no són pas una novetat. Són velles com anar a peu. I també dic que d’autèntics herois, dels que juguen net, dels que s’esforcen per superar-se, també n’hi ha hagut sempre. El que cal, com diu el vell adagi, és saber triar el gra de la palla.