La ramaderia pirinenca, en perill

Ja fa uns quants anys que la pagesia de les comarques dels Pallars, Ribargorça, Aran, Alt Urgell i Cerdanya adverteix dels maldecaps que li provoca la proliferació de fauna salvatge en les seves tasques ramaderes i agrícoles. A l’alta muntanya aranesa i pallaresa, l’os estripa bestiar de llana o de peu rodó per satisfer la seva gana. Reintroduït a la ratlla fronterera entre la Vall d’Aran i França, ara fa una vintena d’anys, de manera conjunta entre Espanya i França, amb un programa de finançament europeu, per tal d’ajudar a fer que la població autòctona d’os del Pirineu, que estava en claríssim perill d’extinció –en quedaven tan pocs que es podien comptar amb els dits d’un mà–, no s’acabés de perdre. En aquestes dues dècades, els ossos s’han reproduït i campen per gairebé totes les valls araneses i altes valls pallareses, amb alguna incursió a l’Alt Urgell i a Andorra. Els atacs de l’os a ovelles i a eugues i cavalls, va fer moure l’administració de la Generalitat a dotar d’eines els ramaders per minimitzar els danys. Els gossos mastins, la construcció de pletes i la indemnització econòmica per les baixes de caps de bestiar se suposen efectives, però la realitat de la convivència entre l’os i la ramaderia és més complexa, té tants aspectes de pedagogia i de pràctica sobre el terreny per ser un tema a tractar constantment, escoltant de primer els mateixos ramaders i actuant segons la llei que regula la fauna protegida, com a valor natural que és, però també amb criteris de visió conjunta de la vida a les valls pirinenques, el principal valor de les quals és l’element humà.

A banda de l’os, una altra espècie que ha proliferat molt en nombre d’exemplars en les dues últimes dècades és el voltor. Ajudat en el nodriment a través de canyets que li aporten l’aliment com si fos una taula parada, la població de voltor ha crescut per milers, obligant fins i tot l’administració de la Generalitat a eliminar darrerament els canyets per mirar de reduir-la. I els voltors, el voltons, que és com s’anomenen a muntanya, amb una capacitat gregària de detectar carnassa, s’han acostumat a saltar sense contemplacions sobre l’ovella, la vaca o l’euga que pareix, immòbil al terra, per tal de tenir menjar. En aquest casos, la indemnització al ramader no s’hauria ni de qüestionar i fer-la efectiva de seguida.

Però si avui el títol d’aquest article té un to d’advertiment és perquè un altre perill, amb menys ressò que l’afectació de l’os al bestiar, però molt més greu i extens, provoca no només maldecaps als ramaders del Pirineu, sinó que els causa pèrdues econòmiques inesperades i sobretot, i aquesta és la pitjor de les conseqüències, els porta a la sensació d’impotència fins a la desesperació i avorrits i fastiguejats, a les ganes d’engegar-ho tot a rodar. Ho heu vist aquesta setmana a la televisió i a la premsa catalana i la notícia és per fer una reflexió, en l’àmbit de país, com si es tractés d’un afer d’Estat, per afrontar-la sense perdre ni un sol dia més. En referim a l’afectació de vaques sobretot, però també de cavalls i ovelles, per la tuberculosi bovina, malaltia comuna en les explotacions ramaderes però que tot fa pensar en una clara relació de la seva transmissió a través de les poblacions de porcs fers, escampats arreu i cada dia més, i també de cérvols, cabirols i muflons. Si ja en queden pocs, de ramaders, que miren per tirar endavant cada any el pasturar a l’alta i mitja muntanya, només els falta haver de confinar, de tancar a l’estable el bestiar, que pasturaria si no rondés la tuberculosi en forma de cérvol, de porc fer. A causa d’aquests darrers, els pagesos han hagut de voltar amb tanques o vailets elèctrics tots els camps de conreu per tal que els porcs no furguin sembrats o collites.

La convivència entre la fauna salvatge i la ramaderia de muntanya, que és un actiu indispensable per tenir un Pirineu habitable, la Generalitat de Catalunya l’ha d’abordar més enllà dels controls veterinaris, que són efectius i aplicats, més enllà dels protocols escrits. Cal un gran debat social, un toc de generala, un toc de sometent, un gran debat entre la pagesia pirinenca –on Andorra no hi seria pas sobrera–, per encarar un replantejament de la política ramadera, amb accions d’incentivació i ajudes econòmiques, no només pels danys causats, sinó per donar motius i ànims als ramaders i pagesos que fa anys que batallen per tirar endavant, i sobretot, per fixar i/o atraure el relleu generacional sense el qual la ramaderia pirinenca tindrà la fi assegurada, amb unes greus pèrdues socials, econòmiques, paisatgístiques i ambientals irreparables i de molt mal recuperar.