Política vella, política nova

D’un temps ençà, escolto una frase que, crec, no té gaire sentit: el de política vella, política nova. I l’he escoltada –per què serà?– a Andorra.

Penso que de política només n’hi ha una. Consisteix en la voluntat i la integritat d’algunes persones per fer millor el món, i concretament la societat en la qual és viu, en aquest cas, l’andorrana. I que si avui Andorra és una mica millor que en el passat és que en algun moment hi ha hagut homes i dones ( polítics o no) que han preferit fer el que consideraven bo, malgrat que hagin pogut fracassar en alguna cosa, és a dir, que en alguns moments la seva victòria potser només ha estat moral.

Avui, com ahir, com sempre, són progressistes els que lluiten contra la injustícia i la ignorància, i són retrògrads els que afavoreixen la injustícia i la ignorància, sigui per la raó que sigui. La unió de tots contra la barbàrie –és a dir, contra la ignoràn­cia– i aprendre a ser humils és lliçó inesborrable de la nostra història andorrana i, per cert, de la història universal.

Els valors sempre són els mateixos: la justícia, l’educació i la llibertat. Alguns hi afegeixen la solidaritat. En realitat, però, aquesta ha d’aparèixer quan no hi ha ni un mínim d’humanitat. I això ni és vell, ni és nou. Sempre és present o hauria de ser-ho. I per tant, penso que ningú és propietari absolut d’aquests valors. És patrimoni dels homes de bé, siguin d’un partit o d’un altre. El que succeeix és que hi ha molts fatxendes i certs titelles que se n’aprofiten. O putxi­nel·lis, que no és el mateix que titelles.

Això sempre ha estat així, avui també, i sempre ho serà. Però, a veure si ens entenem, a Andorra hi ha polítics decents i altres que potser ho són menys, i d’un cantó i l’altre de la roda del temps. I això no m’escandalitza, perquè els humans som això: humans, ni negres, ni blancs, i quant a la moralitat, més aviat som grisosos.

I si funciona l’Estat de dret, dic si funciona, que no sempre funciona, ha de ser clar, aleshores el turmix ha de funcionar per separar el blat de la palla. Com també ha de funcionar la presumpció d’innocència i la llibertat d’expressió, jalons fonamentals de la convivència en democràcia.

Per tant, ni nova, ni vella política. Més aviat claredat expositiva, decència intel·lectual i moral, humilitat, realisme, menys focs d’encenalls, connexió amb el que pateix (del pathos grec) el ciutadà (no pas populisme barat) i adaptar les velles fonts de la democràcia andorrana a les necessitats del segle XXI. Imaginació i seny. De política només n’hi ha una: mai copiar totalment el que passa al costat, prendre el millor, refutar les aventures i analitzar amb rigor la realitat. I sense andròmines, però tampoc amb disfresses de passarel·les de moda. La política és el bé comú, em sembla. Tot­hom diu que sí, quan aspira a assolir el poder. Quan ja ha arribat a posseir-lo, se’n recorda del què havia dit del be comú? A part dels clàssics del món –i per a nosaltres, també el Manual Digest i el Politar– haurien de rellegir-se el que deien en les seves campanyes electorals, sigui el porta a porta potser el més autèntic perquè els pots mirar directament als ulls, o des de les tarimes teatrals dels actes públics.

Jo crec en alguns homes públics, com en alguns metges, advocats, jutges, bancaris, restauradors, en alguns pares i mares... No pas en tots, perquè són les obres les que configuren i defineixen. Crec fonamentalment en l’Home i la Dona, però no en totes les dones i tots els homes. Tot plegat es juga entre la utopia i el realisme sempre canviant. Si es vol, es pot intentar ser bona persona, i també polític bona persona tenint el bé comú com a única fita.

No és un problema de vella i nova política. El problema és d’estadistes, i sortir de la mediocritat. A Andorra estem orfes d’estadistes? Em refereixo a pensar i actuar a mitjà i llarg termini, no només arribar al curt termini, però no m’estranya, som petits; a la gran Europa hi ha estadistes, potser només la dama Merkel? Vivim una mica, em sembla, a cel descobert, sense sostre, sense recer? Ben entès que no combrego –alguna vegada he tingut la temptació, cal dir-ho– amb la definició de Paul Valéry que va qualificar la política “com l’art de mantenir la gent entretinguda en les coses que no tenen importància, mentre d’altres decideixen les coses que realment les afecten”. Ai Senyor!

Potser hi ha maneres diverses de pensar que es pot fer política, d’ací que alguns diuen això de vella i nova política. Per a mi modestament la política només consisteix a mirar fit a fit els ulls de les persones, escoltar els seus problemes i intentar trobar-ne solucions. Si es tracta d’entabanar les persones, abans, ara i demà, això no és política, es només entabanar-les, i prou. Per què enganyar-se?