El millor amic de l'home

La nostra hipocresia torna a enganyar una vegada més el millor amic que podem tenir, aquell que donant-li tan poc ens respon amb tanta gratitud. No som conscients, o potser no volem adonar-nos, de la capacitat que tenim de transformar radicalment el caràcter de la nostra mascota, de Dr. Jekyll a Mr. Hyde.

Adoptar o comprar un gos resulta massa fàcil en proporció a la responsabilitat que ens recau. Encara més en detriment de les dimensions de l’animal i el que això implica, la força que pugui tenir, podent arribar a ser una arma que es dispari contra el mateix ésser humà.

Molts propietaris del gènere caní considerat gos de raça perillosa protegiran el seu animal a capa i espasa, donant-nos arguments que ens poden convèncer. El “no mossega”, “podeu tocar-lo” o “no us aparteu que aquest ens ha sortit bo [potser l’anterior no]”, segur que els heu sentit nombroses vegades, i fins i tot algun cop la confiança que ens ha causat el mateix propietari ens ha esquitxat.

L’efecte causa fa que els mateixos propietaris de gossos tinguem dret a demanar-nos què veuran algunes persones a tenir un animal que a part de causar possibles danys majors a segons també poden repercutir contra ells mateixos. El que implica la negativa d’acabar creant un estereotip de propietari no apte.

Pel que evidencia que en general ens manquen plantejaments raonables a l’hora d’obtenir una mascota i, encara més, el que implica un gos. Començant pel temps de dedicació que li puguem aportar, l’espai en què l’animal es farà el seu propi hàbitat o, encara més important, el seu manteniment higiènic i sanitari.

L’objectiu principal no recau a fer crítiques destructives a un propietari o gos en concret, si tenim en compte que cadascú té les seves necessitats i gustos personals, en el moment d’introduir un nou membre a la família. Encara que sempre cal tenir en compte que les nostres llibertats poden vulnerar les dels altres, com sol passar quan la inconsciència fa escollir un animal valorat per la força de la seva mandíbula o les seves capacitats d’atac.

Ha quedat demostrat que les nombroses incidències són la causa que la llei es mostri interventora i cada vegada més rígida. Arribant a tal punt de desenvolupar òrgans reguladors davant dels propietaris de gossos considerats potencialment perillosos. Encara així hi segueixen havent nombrosos conflictes anuals al país relacionats amb el tema tractat. Segons la llei, aquests animals han de tenir un carnet d’identitat del departament d’Agricultura i Ramaderia, a més d’un morrió i una assegurança per a possibles danys a terceres persones.

No obstant això, una llei ben estipulada que protegeix el ciutadà contra possibles incidències relacionades amb aquest gènere de canins, l’incompliment segueix vigent en el dia a dia a simple vista. Només fa falta fer una volta pels parcs i passejos del país per adonar-se’n. Sent cada vegada més freqüent esperar a la nit per deslligar el gos i que pugui córrer en un espai públic sanejat. Ja que portar-lo a fer senderisme pel meravellós entorn natural que ens envolta resulta massa feixuc.

En el meu cas, ja són massa vegades les males creuades amb aquest tipus d’animal, no em refereixo al gos, sinó a la persona que els passeja sense corretja, sense morrió i amb actitud invasora pels camins o espais més pròxims a les zones urbanes.