Un aeroport per aterrar

Salvador Dalí va marxar d’aquest món amb el convenciment de la seva immortalitat. “Soc com la tramuntana, sempre torna”, salmejava a les amistats més fidels, les més invisibles i amb el cap més serè de la seva cort de borinots aduladors que el voltaven a ratxes, com ho fa sense demanar permís la tramuntana entaulada. Dalí, que volava pels aires sense necessitat de pujar a cap avió, estava enderiat o millor dit, entossudit a fer sonar la tramuntana, a transformar-la en música. Amb el so airós i refilat del flabiol del montgrinenc Vicenç Bou, i amb els versos de L’Oració al crist de la tramuntana, d’aquell altre benaurat atramuntanat, el poeta Carles Fages de Climent: “Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat,/ doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.”, Dalí orava al compàs del concert de les xitxarres en les caldes tardes estiuenques de Cap de Creus. Pesant figues a la seva cadira de boga, les migdiades li eren l’aterrar al món real, lluny del surrealisme i les extravagàncies. Amb el son son i el glopejar dolç de les onades a la riba de Portlligat, i el zum zum de les mosques i alguna abella delerosa de meló, Dalí es recloïa de tot i només pensava en la música de la tramuntana, abellit a saber-la potser la seva única i fidel amant. Tant volia fer-la sonar quan bufés, que expressà la idea, sorgida en aquelles migdiades de serenor, de posar un orgue allà al penyal del castell de Quermançó, entre Garriguella i Vilajuïga, vora el pas transitat –un corredor on el trànsit d’autos més aviat corren que van a pas maimó– que ens porta àvids de mar cap a Llança i el Port de la Selva. L’orgue de la tramuntana s’havia de dreçar allà al castell de Quermançó, i el vent faria sonar els gegantins tubs ideats per l’orguener Dalí. El projecte va quedar en l’aire, mai millor dit, i els intents de fer-lo realitat aprofitant l’avinentesa en recordança d’efemèrides dalinianes volen pels aires de l’Empordà sense aterrar.

Salvador Dalí va tenir una idea semblant a l’orgue de la tramuntana del castell de Quermançó per a fer-la realitat més a prop, al mateix port d’Envalira. Sí, com ho sentiu, en el mateix país enlairat i ventat quan bufa vent de port on ara hi ha la idea de fer-hi un aeroport amb marca verament andorrana. Dalí pretenia entrar a Andorra, prèvia visita al Pas de la Casa, a sobre l’elefant que li havia regalat la companyia aèria de l’Índia. I així hauria estat si el seu amic Esteve Albert, a qui Dalí li va proposar l’acció, no l’hi hagués tret del cap amb aquella frase de l’Albert que entenem plena de sentit comú i rauxa continguda: “Jo de teatre no en faig.” Només li hauria faltat a l’Albert haver de convocar el poble andorrà i entonant, com volia Dalí, “el gran Carlemany mon pare”, rebre el pintor empordanès, que estava en plena glòria mundial, (això era a finals dels anys seixanta), amb lloances i ventalls a Dalí i l’elefant al cap del port. L’Albert, que en tenia, va obrar amb seny. Va saber aterrar de les seves també fantàstiques imaginacions i aventures, fetes realitat moltes, i altres volant eternament pels aires. En aquestes tronades d’estiu, segurament hi retruny més d’una idea aventurada per l’Albert, amb volutes de somnis històrics i goges i pastors.

L’aeroport imaginari que es vol mirar d’encabir a les alçades d’Envalira ha de servir per aterrar el seny i el sentit comú andorrà del remolí amb el qual navega pels aires. Carregats d’orgues, de la tramuntana o de vent de port, no es pot avançar en una direcció viable, no es pot mirar cap a un futur equilibrat econòmicament parlant, on l’economia se sustenti en uns valors segurs, sense quedar hipotecada en visions anacròniques de mirada de campanar. Si l’aeroport de la Seu d’Urgell ja té prou maldecaps per arrencar el vol, no podem ni imaginar voler fer enlairar i aterrar avions mitjanament grans a Envalira.