“(...) per desgràcia ens els hem de quedar”

Sí, és la meitat de la frase de Don Matteo Salvini, que diu textualment: “Hem de fer un cens de gitanos. Els que són d’aquí, per desgràcia ens els hem de quedar.”

I la pujada de popularitat i de possibles vots per a aquest individu assoleix tants per cents impressionants. Un tipus que ve del partit comunista...

Com deia molt encertadament l’An­toni Puigverd a La Vanguardia del 25 de juny: “El fet és que Salvini i Trump no inauguren un temps nou. Fa anys que la cultura occidental està mancada de sentit i horitzons.”

“Senzillament, estem vivint el pas de la hipocresia al cinisme. Els nous populistes menyspreen els éssers humans, que consideren improductius. Però el marc cultural de la hipocresia i el cinisme és el mateix: la mort dels valors humanistes (darrer capítol de la mort de Déu: Nietzsche)”.

Tots coneixem que la fraternitat és el tercer dels clams revolucionaris. Sí, però també cal dir que gràcies a la fraternitat els altres dos (la llibertat i la igualtat) es poden portar a terme, no només en la forma, sinó de fet.

Les accions polítiques mogudes per la fraternitat no són mai degenerades, ni aparents, ni teatrals. Són fruit d’una societat que viu, que no és una societat idíl·lica, ni angelical, ni paradisíaca; és una comunitat humana imperfecta però acollidora i curadora. És una societat on la pau no és la correlació de forces, ni l’estabilitat del sistema, sinó la mirada i l’atenció d’un vers l’altre. Jean Patöcka en diu la “solidaritat dels commoguts”, que és la solidaritat dels que rela- tivitzen tot el que és relativitzable i per això s’ajunten. Amb elements importants que són paraules que ens salven i que cal salvar. Són mots com per exemple reconeixement, generositat, companyerisme, agra­ï­ment, tacte, reflexió.

Constato que venim al món despullats i marxem com una mortalla. Mentre estem en aquest espai i aquest temps el més humà del que és humà consisteix a acollir l’altre. Per tant, la comunitat més bàsica és la de l’empar. Malgrat que el mal és molt radical, el bé ho és més. El nostre món, malgrat tot, se sosté per la bondat.

Per tant, no podem ser neutrals. L’acolliment ha de començar en les pròpies comunitats. En el nostre cas, a Andorra. I acollir vol dir el veí, el del costat. D’on neixen els Salvini, els Trump, els Erdogan, els Putin, els Orban? Sorgeixen dels vots, com Hitler va sortir de la democràcia, almenys formal. El tema esgarrifós no són ells –patètics subjectes de psiquiatre, ninots de vodevils, o fantasmes del teatre de l’absurd–, sinó els qui els voten en les democràcies, teòricament arrelades. I com més proclamen la mort dels valors cristians i/o de la Revolució Francesa, més pugen en les enquestes. Mentrestant, ells saben, i nosaltres constatem, que “asseguts davant de la televisió masses de consumidors aplaudeixen”. I ploren frustrats no pas davant dels que s’ofeguen a la Mediterrània, sinó per l’eliminació del seu equip al Mundial. Quina misèria humana! Inconscient, manipulada o es tracta simplement d’aclucar els ulls? Cens, camps de refugiats, el més lluny possible dels països teòricament d’acollida. Per què abans, no fa pas tant, ells van haver d’emigrar cercant menjar, i no només fugint de les guer­res? D’on venen, senyor Trump, els seus ancestres? Senyor Salvini, no té parents als Estats Units, després de la Segona Guerra Mundial?

Seria bo que Andorra no oblidés mai –pensaria que fins ara no, almenys de manera formal– que no fa tants anys que moltes andorranes van haver de baixar a Barcelona a servir (algunes menors d’edat, concretament de la Massana), i molts andor­rans pujaven a les veremes a Montauban i a Tolosa. I que molts altres pujaven d’Espanya o baixaven de França, no només fugint dels nazis, o de Franco, o de la República, sinó cercant treball i menjar, i un futur millor.

Em fa gràcia –hipocresia, cinisme?– distingir entre els emigrants “econòmics” (sic) i els emigrants d’asil! No se n’adona aquesta Europa dels nostres ideals i de les nostres frustracions que quan hom deixa un país per anar a un altre –ells, els europeus van, vam fer el mateix– és primer per poder menjar i beure? Parlen de màfies, sí! I n’hi ha. Allà on hi ha l’home hi ha tots els mecanismes per vendre i comprar éssers humans. És que no hi ha també màfies d’Estat, o dels grans lobbys? Per Déu!

No és qüestió de negre o blanc, o mestís (que també) és qüestió que l’ésser humà sigui productor de diner... Altrament, al cens, i si es pot, foragitar-lo. Em fa molta gràcia aquest país nostre quan puc llegir en un gran rètol plaçat al públic on diu: “Els diners sí que fan la felicitat.” I ben entès, som oberts, humanistes i sempre a favor de l’ésser humà. Altre cop, el tenir i el ser. Però com que hem de pintar l’altra part de la consciència, apostem per profilaxis benèfiques. Què deuen pensar no els Plensa, no, sinó els que no arriben a final de mes, en un país en què alguns xifren la felicitat en els diners? No en els diners més bàsics i elementals, sinó en els altres...