Dues coses a la vegada

En ple Mundial de futbol m’adono que cada dia m’apassiona menys aquest esport, sobretot en l’àmbit nacional. Em carreguen els partits intranscendents, i per molt que m’agradi veure futbol, almenys fins al moment d’escriure aquesta tribuna no he vist cap partit sencer del Mundial de Rússia. A veure si amb les eliminatòries directes el campionat millora una mica.

El que se’m fa més insuportable són els comentaristes esportius, i en especial els programes esportius que són una còpia dels programes del cor i que aporten, en la majoria d’ocasions, comentaristes d’un nivell tan baix que comença a ser preocupant. Ja no es tracta de tenir un discurs coherent; es tracta de respectar els torns de paraula i que cadascú hi pugui dir la seva. Fa uns anys era impensable una tertúlia televisiva amb la poca educació de les actuals. No sé si alguns programes han contaminat d’altres, però moltes tertúlies (gràcies a Déu hi ha alguna excepció) ja siguin polítiques, esportives o de xafardeig fan una pena d’allò mes grossa. Afortunadament, com he escrit d’altres vegades, les actuals plataformes de pagament permeten estalviar-se espectacles tan desagradables.

Enmig de tota aquesta voràgine futbolística, em crida l’atenció l’enrenou que va provocar, just dos dies abans que comencés el Mundial, el tuit que va publicar la periodista esportiva Susana Guasch.

No conec la periodista, no sé quin és el seu tarannà, ni per a quin periòdic, ràdio o televisió treballa, com tampoc sé si és una persona polèmica, però el seu tuit em sembla d’allò més graciós: “Rubiales se carga a Lopetegui. Se confirma: los hombres son conscientes de que no pueden hacer dos cosas a la vez.”

Vaja, qui no li vegi el toc humorístic és que té una mentalitat certament difícil. Fereix algun tipus de sensibilitat?

Tota opinió és respectable, però la carència de sentit de l’humor és un del grans problemes de la nostra societat.

Amb una mica de bon humor tot funcionaria molt millor. El problema és quan ens prenem les coses a la tremenda i quan ens emprenyem per una ximpleria entrem en un bucle del qual de vegades és difícil sortir.

És el mateix que passa quan fas algun comentari a les xarxes socials. Si ets una persona propensa a fer servir la ironia pots rebre d’allò més. Per aquest mateix motiu, li dono un parell de voltes abans de publicar-lo. Al final, però, tot depèn de la interpretació que se’n faci. El tuit de Susana Guasch n’és una bona mostra. La broma és tan evident que qui pugui trobar-li una intenció oculta té un problema greu.