Un espai per al circ i altres arts

Tornem a tenir les vetllades del Cirque du Soleil, pel que sembla definitivament disposat a recalar a l’illa pirinenca cosmopolita anomenada Andorra. Fenomen econòmic i social impensable per als habitants de les valls andorranes d’ara fa una seixantena d’anys, és una olla on bullen idees i projectes, deixant anar el baf delator arreu del país. Durant una bona colla de decennis paradís bancari, els diners, i millor encara, les divises, han rajat i cor­­regut per terra andorrana amb la mateixa embranzida com ho fan les aigües dels seus rius i rierols. Fossin butxaques privades o butxaques públiques, el dring de la moneda s’ha sentit alegre dins mateix i a l’entorn del Principat, proveint riquesa material i possibilitat de creixement a la gran part de la població andorrana i als veïns catalans i francesos. Prosperitat i un dinamisme espectacular, lligat a l’esquí i al comerç, han estat la marca Andor­ra, fins que les batallades de la campana gran, anomenada la Crisi, s’han sentit tocar aquí, retrunyint a les alçàries muntanes que coven les fondalades de les valls. Un ressò molt més acusat per la petitesa del país, on costa més d’aigualir els fets, bons o dolents, com passa en les gran aglomeracions urbanes.

I la crisi, que fa remor de tronada i ensordeix les melodies dolces, atabalant el ritme i la cadència habitual, el costum après i de bon menar, ha significat un posar-se al ralentí, una pausa, una aturada obligada, un repòs en la vertiginosa carrera de la societat andorrana pels cims de l’economia de mercat. I potser millor així, perquè a la llarga, si hagués durat gaire més l’anar a tot drap, a tota màquina, i amb la vista a vegades cegada per la lluentor del diner, la patacada hauria pogut ser monumental. Sortejada la part més cruenta de la crisi, és hora no pas de voler tornar a les andanades, que més d’una se n’havia fet –pel que fa a creixement urbanístic unes quantes–, sinó de mesurar qualsevol acció amb la balança de precisió, com si es tractés d’un metall preciós. L’hora del mesurar a pams, a metres quadrats, a quilos de milions, de fer-ho rajar tot pel boc gros, ha de ser finida, ha de deixar pas al raonar i al fer les coses amb enteniment, motivades per la seva necessitat i funció.

Tornant al Cirque du Soleil, que el Govern d’Andorra fa venir durant la primera mesada d’estiu, la bona acceptació i la incidència positiva ha de fer plantejar sense més dilació un equipament, amb l’etiqueta de nacional, destinat a encabir espectacles com el del Cirque du Soleil o altres manifestacions artístiques. L’envelat que es munta al bell mig del melic de connexió entre la parròquia d’Andorra la Vella i les Escaldes, escanyant places d’aparcament i entorpint el bon descans dels veïns, no és l’espai idoni per a un espectacle així. Si hi hagués un bon lloc on poder representar concerts de música, recitals, obres teatrals, dansa, circ, cinema, Andorra guanyaria molts punts en el calendari cultural d’estiu i, per què no, durant tot l’any. La idea, tirant a proposta, de tenir un equipament fix, amb cara i ulls, per poder representar-hi manifestacions artístiques com les que ara s’han d’encabir en poliesportius, camps de futbol o envelats caríssims de muntat i de desmuntar, ha estat expressada en alguna ocasió per la veu dels representants de les formacions polítiques. Seria un gran pas que hi hagués un consens, un pacte nacional per anar de cara a aquesta instal·lació. Disposar-ne, faria d’Andorra un gran destí cultural, i no cal dir que serviria també per a esdeveniments d’entitats locals, que tindrien un espai propici i digne.

Si s’ha de moure alguna cosa en aquest sentit, la urgència és evident. Aviat no acabarà de quedar cap espai lliure on poder emplaçar una instal·lació prou gran i estèticament agradable. Entre projectes privats que es proposen i queden aparcats, deixant la urpada allà on abans hi havia una prada, i el qui dia passa any empeny com a tarannà gairebé generalitzat de les administracions, es fa més evident la necessitat d’un gran escenari fix, cobert, que podria tenir la forma clàssica d’un teatre grec, o més d’un de diferents capacitats de públic, amb un sostre que simulés unes llenques de pedra com les que ombregen les balmes, o de la manera que els arquitectes-urbanistes del país consensuessin conjuntament amb la població, amb fonts, estàtues i fins i tot prats i arbres a la part del fons. Seria un escenari, una clova, en el gran escenari natural que forma el fons de la principal vall andorrana. Un indret on a part de poder assistir a representacions artístiques, s’hi pogués reposar, passejar, notar la frescor de l’herba, llegir. Un parc cultural, li’n podríem dir.