Torna el seny a Europa?

El doble canvi de l’horari oficial, a la primavera i a la tardor, han (hem) estat molts els qui sovint, o cada any, hi han clamat en contra; amb criteris científics o pures sensacions empíriques. Encara no fa gaires dies, la Comissió Europea va obrir una enquesta entre tots els seus ciutadans perquè diguin si volen mantenir aquests avançament i retard dels rellotges, si volen introduir canvis, i si els volen eliminar i que tot l’any visquem a la mateixa hora, es faci de dia i de nit més d’hora o més tard.

El primer senyal positiu de l’enquesta al web és que es consulti directament les persones, contra les crítiques freqüents de manca de democràcia, i que el resultat sembli resultar vinculant.

Un altre, en el mateix sentit, és que ho havia demanat el parlament continental, abans sense cap força decisiva en la immensa majoria de les matèries de la política comuna. A la vegada, aquesta mena de referèndum havia estat sol·licitat prèviament en nou dels 24 membres del club d’estats, i dels que s’acostuma a considerar més avançats: Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Alema­nya, Holanda, Bèlgica, Eslovàquia, la República Txeca i els veïns del nord, França.

D’Espanya no s’ha elevat cap petició semblant, tot i que s’ha parlat de l’afer diverses vegades, s’han fet públiques iniciatives per part de membres dels legislatius espanyol i català, fins ara sense cap resultat real.

El cas és que si aquell 1973 en què hi havia la gran crisi del petroli es veia imprescindible un estalvi energètic dràstic, ara les opinions dels científics, economistes inclosos –si és que es pot considerar ciència l’economia– han canviat com acostuma a passar cíclicament.

Metges i ecologistes reconeixen finalment el que molts ja havien experimentat per si mateixos cada modificació: trastorns del son i de l’alarma de la gana a deshora, entre altres problemes de salut. Això i que el tan proclamat estalvi és poc més que intranscendent. La celebèrrima xocolata del lloro.

Cal afegir als horaris oficials els dels costums: dinar entre dues i tres de la tarda i sopar entre les nou i les deu de la nit és quelcom insòlit al conjunt de la vella Europa, inclosos la gran majoria de territoris de la Mediterrània. I també hi ha coincidència general que són dolents per a la salut i –el que encara pot arribar a ser més decisiu– per al rendiment laboral i escolar o acadèmic.

Als territoris ibèrics, tret de Portugal, el problema afegit és que per quedar bé amb un amic, qui manava unipersonalment l’any 1940 va fer ajustar tots els rellotges al fus horari de Berlín, i no al del meridià de Reus, París i Londres, el de Greenwich. El que ara comparteixen portuguesos i canaris, i que repeteixen allò tan escoltat a les emissores de ràdio que emeten des del sud: “Una hora menos en Canarias.”

Tornar al ritme vital natural, el de la llum del sol, potser ajudaria a racionalitzar la resta dels horaris, incloent les entrades i sortides a i de les feines (en la mesura que això es pot aconseguir en aquestes valls), dels àpats i de la son, especialment dels petits, dependents dels pares i cada cop més precoçment dels mitjans audiovisuals en sentit ampli.

Aquí, i en el conjunt del continent, sembla que la majoria podria portar-nos a un canvi que més aviat seria un retorn a la normalitat natural. Però a Andor­ra, segons quines siguin les decisions es pot plantejar una situació peculiar: si els dos estats veïns acaben triant una solució diferent, hauríem de triar entre l’hora de París i la de Madrid, amb els consegüents efectes sobre els ciutadans i visitants d’un origen i de l’altre.

És clar que, de tota manera, els residents o nacionals originaris de França, i més els visitants des del nord, continuaran dinant entre dotze i una del migdia i sopant pels volts de les set del vespre –si poden–, i els de més enllà del Runer entre dues i tres de la tarda i nou i deu de la nit, condicionant a la vegada les llargues jornades de cuina al sector de la restauració.

Qualsevol que sigui la resolució final europea, i l’aplicació que se’n faci, a tot el continent i aquí, tornarem a tenir un munt de persones descontentes, crítiques, i manifestant la seva oposició. Com ha passat els darrers quaranta-cinc anys.