Lectures d'estiu

Aquest any a l’hora d’aconsellar un parell o tres de llibres per llegir a l’estiu ho tinc molt clar. Res de complicar-se la vida. Si algú es decanta per la divulgació científica i per fer un repàs a la història de la humanitat l’obra escollida és Homo Sapiens, de Yuval Noah Harari, de la qual vaig parlar fa algunes setmanes. Un llibre diferent i original per gaudir sota l’ombra d’una olivera o a la vora del mar mentre viatgem entre uns quants segles i mil·lennis.

Si es tracta d’endinsar-se en les típiques novel·les d’estiu, la meva predilecció continua sent Origen, la relativament nova novel·la de Dan Brown, un autor que a mi sempre m’ha agradat. No soc gens purista, ho sé. Però a l’hora de buscar entreteniment, Dan Brown segueix sent la referència per passar hores de lectura sense haver de donar gaires voltes a les coses. Les aventures de Robert Langdon, en aquest cas a Bilbao i Barcelona, amb escenaris tan màgics com el museu Guggenheim o la Sagrada Família, tenen suficient força per merèixer la nostra atenció durant unes quantes hores.

L’última recomanació és la nova novel·la del suís Joël Dicker, La desaparició de Stehanie Mailer, un autor molt jove (33 anys) que també fa llibres com a bolets. Els dos anteriors, La veritat sobre el cas Harry Quebert i El llibre dels Baltimore, eren dues novel·les fresques que es llegeixen amb facilitat. L’última, encara em falten unes quantes pàgines per acabar-la, té un ritme diferent, potser una mica incòmode, però a l’hora d’escriure aquesta tribuna encara resulta emocionant... així que m’atreveixo a recomanar-la, tot i desconèixer quins sabor em deixarà al final. (El culpable s’intueix; el mòbil, o motiu, no tant.)

Els tres llibres mencionats tenen una extensió considerable, unes sis-centes pàgines, cosa que els fa òptims per als dies de vacances quan disposes de més temps per llegir i sembla que és més fàcil empassar-te novel·les que duren una eternitat.

Mai he acabat d’entendre aquesta febre per les novel·les llargues, reflexió que faig extensible a la majoria de pel·lícules que duren més de dues hores. Molt sovint pel·lícules que estan bé haurien estat molt millor si haguessin suprimit trenta minuts d’escenes intranscendents.

Les novel·les de llarga durada, però, si són bones tenen un altre atractiu: ens permeten conviure durant uns quants dies amb personatges que entren a formar part de la nostra vida i, el que més m’agrada, és que alguns es queden per sempre.