La llei Smoot-Hawley

Oficialment era la Tariff Act of 1930, tot i que se la coneixia pel nom dels senadors Reed Smoot i Willis Hawley. En un intent de fer front a la Gran Depressió i sota el mandat del president –republicà– Herbert Hoover, la llei representava un notable augment dels aranzels sobre més de 20.000 productes, se suposava que per protegir els treballador i agricultors nord-americans de la competència exterior. La llei entra en vigor el juny del 1930, i com era d’esperar, de forma quasi instantània sorgeixen a tot el món represàlies comercials contra els EUA, no només en forma aranzelària, sinó amb l’adopció de nous acords i vincles econòmics paral·lels, com l’adhesió del Canadà a la Commonwealth britànica. La veritat és que a curt termini semblava que als EUA la cosa funcionava, però en poc temps la inflació es va disparar especialment en els productes d’importació, la indústria domèstica va patir les contramesures proteccionistes i el comerç internacional se’n va ressentir notablement. Es diu que l’esmentada llei no va provocar la Gran Depressió, però sí la va allargar. El 1934, Franklin D. Roosevelt –demòcrata– redueix notablement les barreres a la importació, i finalment el 1944, en els Acords de Bretton Woods, es pacten les normes per a les relacions comercials i financeres entre els països més industria­litzats.

El que Donald Trump pretén –republicà– és equiparable a les mesures dels anys trenta. Sent el suport d’una economia que tira, amb l’atur a mínims històrics, i amb el dòlar com a moneda internacional de canvi. A més, els EUA tenen saldo comercial negatiu amb la majoria de grans nacions, és a dir, els compren més del que els venen. Amb la Xina, per exemple, els EUA tenen un dèficit comercial superior als 375.500 milions de dòlars, que vindria a ser quasi el 2% del PIB. La segueixen el Japó i Alemanya amb 69.000 milions cadascun, i una llarga llista fins al 6% del PIB.

D’entrada semblaria que Trump té totes les de guanyar. Perjudicaria sectors domèstics de saldo exportador positiu, com el financer, el tecnològic o el de turisme, però beneficiaria els de balança negativa, que en definitiva són més. Sumar i restar, així de fàcil aparentment. En una eventual guerra comercial entre els EUA i la Xina, la Xina esgotaria molt abans els productes importats a gravar (exporta als EUA per valor de 436.000 milions i n’importa per 60.000). Però Trump oblida Trump vàries coses. La primera és el nefast resultat que aquest tipus de mesures sempre han tingut en el passat. La segona, possiblement més important, és que la Xina és el primer creditor dels EUA. Resulta que el 7% del deute nord-americà (1,1 bilions de dòlars sobre un total de 16) està en mans de l’Estat xinès, juntament amb el Japó amb una xifra similar. Només la pròpia Fed els supera amb el 16%, i no vull ni pensar en les conseqüències sobre els mercats que la Xina comenci a vendre –o deixar de comprar– deute nord-americà.

El més curiós és que Trump adopti mesures dignes del comunisme més ranci, quan presumeix de practicar l’economia de mercat i el capitalisme més ferotge. S’ha de ressaltar que els EUA no tenen signats acords de lliure comerç amb cap dels tres països que més dèficit comercial li generen, de manera que no es pot concloure que la culpa del dèficit sigui dels tractats de lliure comerç. Ergo, els desequilibris no es corregeixen amb decrets, sinó amb política, prenent mesures sobre les arrels internes, sobre el sistema educatiu i fonamentant la competitivitat. En definitiva, aconseguint que els de fora prefereixin els teus cotxes als de la competència, ja sigui per un menor preu o per una millor qualitat. Mentre el dòlar no es depreciï de manera important ho tenen difícil.

* Javier Tomé, Gestor de fons d’inversió a Fimarge, SFI