La nova Andorra

La península dels ibers, cor de l’Occident europeu, està feta de tres estats, i no dos com de vegades un pensa: Portugal, Espanya i Andorra. El cas d’Andorra és singular a la història universal, és l’únic Coprincipat parlamentari i democràtic del món i en ell es verifiquen les confluències de diversos veïnatges i amistats: la designació dels Coprínceps per França i pel Vaticà, integració de gran importància respecte a l’economia espanyola, un gran nombre de portuguesos que viuen al país (prop del 23% de la població d’Andorra) i el català com a llengua oficial. Aquesta configuració única fa d’Andorra un hub de seguretat i un marc d’estabilitat.

Els anys noranta del segle passat van significar per a Andorra la materialització de la plena constitucionalitat i una extraordinària obertura al món amb l’ingrés a l’ONU i al Consell d’Europa. Andorra va edificar un model de desenvolupament amb dos pilars competitius: la plaça financera i el turisme de neu i muntanya (més de vuit milions de visitants satisfets anualment, dels quals soc testimoni).

Però Andorra es va enfrontar el nou mil·lenni a un triple repte: el canvi d’avaluació global sobre els paradisos fiscals, la batalla de les percepcions, tant o més important que la de les realitats, i els efectes de la crisi financera. Cal reconèixer l’impactant canvi operat a i per Andorra: va adoptar decididament les bones pràctiques de transparència, va apostar per una política de col·laboració en la informació fiscal i es va aproximar cada vegada més a les amistats bilaterals i multilaterals més convenients.

En aquestes matèries sensibles, ser constant i cooperant provoca resultats positius en el temps; enrere van quedar altres territoris que no han entès les noves exigències de l’ambient financer internacional.

Andorra ha estat constant en la política general –les seves noves lleis ho evidencien– i ha ofert senyals d’una efectiva pràctica cooperativa de les seves institucions. Cal incidir que la complaença amb l’evasió fiscal té un efecte bumerang i que l’opacitat financera facilita el camí de les amenaces globals a la pau i a la seguretat.

El 2015, els governs de Portugal i Andorra van signar una àmplia convenció per evitar la doble imposició, que conté una clàusula –la 25a– d’intercanvi transparent d’informació fiscal. Jo estava al govern portuguès i recordo la satisfacció pel conveni. És un exemple significatiu del progrés de les relacions bilaterals i de la voluntat d’Andorra d’internacionalitzar-se amb transparència. Andorra ja va estendre a set els seus CDI –per exemple, també amb Espanya i amb França– i a 24 els seus acords d’intercanvi d’informació.

Haver aconseguit aquests registres es va produir paral·lelament a la signatura d’un conveni multilateral amb l’OCDE per a la incorporació de l’estàndard internacionalment reconegut en la lluita contra l’evasió i el frau fiscal. També va avançar en les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea, que hauria estat molt més difícil i lent sense les reformes decidides d’Andorra.

En pocs anys, el marc jurídic andorrà va canviar seriosament de color i els mercats i inversors van reforçar la seva confiança en la plaça. Per això, quan la Unió Europea va publicar la cèlebre llista negra Andorra, per dret i mèrits propis, no hi era.

Al meu judici, el fet que encara estigui a la llista grisa és qüestió de temps, perquè els seus nous convenis i lleis –fins i tot la reforma fiscal interna, sobretot amb la tributació de les rendes– ja estan finalitzats. L’esforç, molt saludat per Portugal, va valer la pena. És una Andorra nova, competitiva per invertir i interessant per aplicar capitals, amb entitats bancàries ja presents en quatre continents, compromesa amb baixos impostos (bona opció) i bones pràctiques (el millor camí).

* Paulo Portas, Exministre d’Exteriors del govern de Portugal