La tribuna
Nens atrapats
Per què quan succeeixen fets com els dels nens que es van perdre en la profunditat d’una cova a Tailàndia, la premsa, els mitjans i tota l’atenció es bolca en aquell lloc?
Porten molts dies a una cova, sense llum i sense menjar. Estan atrapats, no es poden moure, ni endavant ni enrere, però incomprensiblement el món mira cap un altra banda. Ells, els nens, no entenen res, perquè els arriben notícies del món exterior i no comprenen per què no reben ajuda.
No entenen que el president dels EUA doni i proposi tot el suport necessari per treure 13 nens d’una situació semblant a una cova de Tailàndia, i que en canvi a ells, que són a la frontera del Estats Units, ningú no els fa cas.
D’altres nens, a les fronteres d’Europa, tampoc entenen que tot el món estigui pendent de tretze nens atrapats a una altra cova i que ells que porten molts més dies en una situació semblant siguin els grans oblidats.
Ja sé que la comparació es fàcil... però convé reflexionar sobre quins criteris fem servir. Perquè quan succeeixen fets com els dels nens que es van perdre en la profunditat d’una cova a Tailàndia, la premsa, els mitjans de comunicació i tota l’atenció mundial es bolca en aquell lloc. Llegim la notícia amb atenció i seguim els esdeveniments, jo també, dia a dia, per saber què els passa, com es rescaten els 13 nens tancats, i ens oblidem dels milers i milers de nens que viuen en camps de refugiats en condicions tan lamentables com aquella freda, humida i profunda cova. Al poc de localitzar els 13 nens, un submarinista que participava en el rescat va morir en quedar-se sense oxigen i semblava que el rescat seria molt difícil.
Quan vaig començar a escriure aquesta tribuna havien sortit quatre nens; ara, afortunadament, tots els nens i el monitor n’han sortit. Lamentem profundament la mort d’una persona i celebrem que tos els nens hagin pogut ser rescatats.
Ho he escrit altres vegades. A pesar de totes les desgràcies, el món és millor ara que fa uns quants anys. Hi ha menys fam i menys pobresa que cinquanta o cent anys enrere. Evolucionem, però massa a poc a poc.
En alguns temes, sobretot amb els refugiats, no sabem avançar... Per molt que hi hagi gent disposada a acollir, o a ajudar econòmicament els que més necessiten sortir d’un situació lamentable i inhumana, els governs no saben estar a l’altura. I aquí ens quedem estancats.
A la Mediterrània, cada setmana moren famílies i nens que sols pretenen sortir d’una situació desesperada, d’un país en guerra i d’uns camps on és molt difícil sobreviure. Els estafen, els enganyen; viatgen en condicions lamentables i són pocs els que aconsegueixen, al final, viure amb la dignitat que els han robat.
Un amic em comentava que molta gent pateix i se li fa un nus a la panxa quan veu patir un animal, un gos que cau a l’aigua i que està a punt d’ofegar-se, i que en canvi està absolutament immunitzada respecte als immigrants que desapareixen al mar. És dur, ho sé. Però és real.
Ningú vol que pateixi una persona, com tampoc volem veure patir un animal. Ningú vol nens ofegats a la Mediterrània... La pregunta és: per què no sabem reaccionar de la mateixa manera que ho fem amb els 13 nens de Tailàndia?