Incongruència aparent

L’enquesta del departament d’Es­tadística del Govern amb el suport d’Andorra Telecom demostra que aquest país ocuparia el tercer lloc entre els membres de la Unió Europea pel que fa a l’ús d’internet, i a la vegada el que fa menys compres per la xarxa en comparació amb els 28 estats comunitaris.

Semblaria una incongruència, més enllà de la dita sobre la mentida de l’estadística, però potser no ho és tant. La dotació en eines de telecomunicacions i electròniques, relativament és l’esperable en una societat desenvolupada i on, per cost, ens són bastant accessibles.

També l’ús intensiu és de plena lògica en un país com aquest, amb la seva geografia i la falta d’opcions, oportunitats o voluntat, d’oci a fora de casa. La jornada llarga i esgotadora, la falta de recursos d’amplis sectors, la distància amb els llocs d’origen i dels membres de la família i amics que vam deixar, conviden a aquesta activitat de forma intensa.

Segons les xifres publicades, al 99,9% de les llars hi ha com a mínim un televisor; al 99,4%, telèfon fix; al 98,5%, telèfon mòbil; i al 85,7%, ordinador. Pel que fa a la utilització, el 86,8% (gairebé nou de cada deu persones) fa servir una o més d’aquestes eines per al correu, un 83,5% per llegir diaris i/o revistes i només el 75,3% per mirar continguts de vídeo.

Naturalment, són usuaris més freqüents els homes que les dones, i no només per habilitats, sinó sobretot, per la doble feina que encara assumeixen tantes, moltes, massa d’elles; i –això sí per capacitats– més els joves que les persones més grans, per molt que aquestes cada vegada més fan l’esforç de posar-se al dia en el domini de la informàtica, com a mínim a nivells bàsics d’usuaris.

Amb aquests milers i milers de famílies –i més de persones– molt ben dotades quant a eines, i que les fan servir exhaustivament, semblaria que les compres electròniques haurien de ser una altra de les activitats habituals de la ciutadania. I resulta que no. Que ocuparíem el darrer lloc entre els europeus comunitaris en aquest capítol. Pot semblar incongruent. I no ho és tant.

Perquè el 31,3% dels enquestats ja han fet almenys una compra a través d’aquest sistema els tres darrers mesos. Una proporció gens menystenible si es veu sola, sense comparar-la amb el 56% dels europeus comunitaris que ho haurien fet, segons la dada continental.

Les raons que –com a mínim intuïtivament– justifiquen aquestes diferències són múltiples: les ofertes de comerç electrònic aquí van començar més tard, generalment. Les dimensions del país, i l’abundància i diversitat de l’oferta dels diversos establiments, fins i tot les relacions personals establertes o potencials, conviden a anar físicament a fer les compres.

A tot això cal afegir la malfiança, que de vegades es demostra justificada, a esdevenir usuaris d’aquest mercat. Sobretot en rams com ara el de l’alimentació, vestit i d’altres, la majoria vol veure, tocar, emprovar-se els articles abans d’adquirir-los. I no diguem ja d’altres com els fàrmacs, que a més de poder decebre, poden ser perillosos per a la salut.

Els consumidors, sobretot els més grans, són de l’escola de Sant Tomàs. Com a molt s’atreveixen a comprar bitllets per a viatges en alguna agència virtual reconeguda i prèviament recomanada per coneguts que van quedar satisfets amb el servei.

I per si aquests dubtes sobre els productes a rebre no fossin prou, hi ha també la reticència a donar la referència de la targeta de pagament, tot i les normes per intensificar–ne la seguretat, la protecció de dades, aprovades i aplicades per decisió de la mateixa UE des de fa poc.

En definitiva, gaudim de l’electrònica molt majoritàriament per comunicar-nos, per parlar, sobretot amb els qui no tenim a prop, per llegir –sense paper, i sovint sense pagar, així va la galàxia Gutenberg– per veure i escoltar productes audiovisuals. Però per comprar, encara ens estimem més la visita física a un establiment, sigui gran magatzem o botiga petita i especialitzada. Res que no sigui absolutament normal i fins i tot, potser, perfectament lògic.