Tirant un segle enrere

Com he anat dient en els dos articles anteriors, l’any 1918, a part de néixer personalitats destacades en molts dominis, va ser un període d’importants esdeveniments artístics a l’entorn dels ballets russos de Sergei Diaghilev que van representar un punt d’inflexió –com es diu ara– en la vida artística europea reclutant els millors creadors i seduint de passada les personalitats socials i mediàtiques de l’època.

A títol d’exemple, Pablo Picasso es casaria el 1918 amb una de les ballarines de la companyia, Olga Khokhlova, a l’església ortodoxa de la capital del Sena en una celebració on Cocteau, Apollinaire i Jacob hi farien de testimonis. La parella s’havia conegut l’any anterior a Roma, on es preparava el ballet Parade que s’estrenaria tres mesos més tard al Teatre Chatelet amb música d’Erik Satie, textos de Jean Cocteau, coreografia de Léonide Massine i decorats del pintor malagueny.

Tot i que la Khokhlova no era solista destacada dels ballets russos com ho eren Paulova, Lopokova o Karsavina, el cert és que Diaghilev la tenia molt ben considerada pel seu look aristocràtic amb el pedigrí de bona família ucraïnesa. Coneixent, però, el tarannà de Picasso i les seves debilitats pel sexe femení, el matrimoni amb la ballarina no duraria gaire; no obstant això, sempre més seria la seva dona oficial, ja que mai no van separar-se. Olga moriria el 1955, quan només tenia 63 anys; Picasso n’hi sobreviuria 18. El genial pintor, l’any 61, va casar-se novament amb la joveníssima parisenca Jacqueline Roque.

En el darrer article prometia parlar de l’idil·li entre la també ballarina Lydia Lopokova i el polifacètic John Maynard Keynes, que es van conèixer igualment en el marc dels ballets russos, tot i que la primera i verdadera intenció de Keynes era intimar amb Diaghilev, famós per les seves vel·leïtats promíscues. Les inclinacions i preferències del brillant economista facilitarien, d’entrada, una bona entesa entre ells dos. Amb la Lopokova no s’hi casaria fins al 1925, l’any en què ella obtenia definitivament el divorci del seu primer marit. El propi Keynes, gran enamorat de la dansa, propiciaria i finançaria el teatre de les Arts de Cambridge, la seva ciutat natal, que amb el suport de Lydia, aixecaria el teló el 3 de febrer del 1936 amb una funció de ballet on participaria una jove de 16 anys destinada a ser una icona del Royal Ballet: Margot Fonteyn.

No voldria acabar aquestes línies sense referir-me de nou al periple dels ballets russos per l’Europa occidental i a una de les seves produccions més curioses i aplaudides: Le Train Bleu, estrenada el 1924 al teatre dels Camps Elisis. Una obra que explica en clau d’humor la història del luxós ferrocarril en el qual, des de Calais, viatjaven anglesos i francesos adinerats amb destí a la Costa Blava. A Le Train Bleu va intervenir-hi la crema del moment: el gran compositor Darius Milhaud, de nou Jean Cocteau com a llibretista, la coreògra- fa Bronislava, germana de Nijinsky, Picasso com a autor dels decorats, i la sempiterna amiga del bruixot Diaghilev, Coco Chanel, dissenyadora del vestuari que agradaria unànimement a tothom.

* Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc