El Prat del Núvol

Passarà a la història com a l’indret on hi havia una caserna de bombers que va ser enderrocada per bastir al seu lloc un edifici de línies modernes i enlluernador, fet de vidre i amb forma de llaminadura tova i ensucrada. Una llaminadura que algú va posar davant el nas del Govern per vendre-li un conte de fades amb el seu castell de fantasia. Una fantasia que el Govern va beneir per donar aire nou i fer previsions d’un espai atractiu als ulls i a les empreses d’alta volada tecnològica. Un atractiu, revulsiu havia de ser, de l’economia andorrana. De retruc, el servei de telecomunicacions d’Andorra, l’antiga STA, tindria nova seu, allà dalt als núvols i l’edifici, batejat amb un nom anglès –signe de la debilitat de l’estima per allò propi– es diria The Cloud (el núvol, en anglès). Segurament, aquest nom que en anglès parlat sona més aviat a una cosa enclotada més que no pas una d’airosa i enlairada, seria batejat per la veu popular amb altres noms, segons la semblança final en acabar la seva construcció.

Allà on hi havia la caserna dels bombers, també hi havia la sala d’exposicions del Govern. Quan els bombers van marxar cap a la nova caserna, a Santa Coloma, que va ser un guany molt notable per al servei d’emergències, l’edifici va quedar buit i només la sala d’exposicions, recordada tantes vegades, va donar servei, en aquest cas cultural. Va ser aleshores quan es van sentir les primeres veus, amb un to asse-nyat i raonat, de l’ús que es podria fer de la caserna dels bombers. Vist com estava de mancat el país, tal com encara n’està ara, d’un museu nacional, el batec cultural col·lectiu va fer notar el seu desig que a la caserna dels bombers s’hi posés el museu nacional, aprofitant que ja hi havia l’equipament de la sala d’exposicions, que tantes bones estones ens va donar de gust a la vista i als sentits, i també, cosa important, per ser el lloc on hi havia els frescos de Sant Coloma. Coincidien aquestes crides a aprofitar l’edifici que va ser ensorrat per tal de construir-hi The Cloud, amb la pretensió, sortosament capada, de voler construir un altre equipament cultural de línies modernes a la Massana: l’arxiu nacional, encarregat a l’arquitecte canadenc Frank Gehry, una primera espasa entalladora d’edificis dits singulars. Per sort, ja ho hem dit, l’arxiu nacional a la Massana va ser foc d’encenalls i si s’hi arriba a voler fer, hauria estat un edifici on les humitats i la fredor, que són el pitjor molt per als papers antics, rajarien arreu. D’aquell indret, aubac i a tocar el riu, se’n diu les Molleres i ja no cal dir res més. Suposem que Santa Caterina, que ens vetlla allà al davant, va fer mans i mànigues per intercedir a voler baixar dels núvols i deixar la festa en pau.

Així que sense edifici antic que havia estat caserna de bombers i equipament cultural imprescindible en un país, perquè va ser enderrocat. I ara, amb l’anunci de la renúncia a construir-lo, per raons de pressupost, també sense el que havia de ser la torre andorrana del segle XXI a Andorra que, per cert, s’hauria bastit sobre els terrenys llacosos portats per la gran esllavissada que va colgar el Fener, nom prou evident en qualsevol país de muntanya, associat a mullena segura. I doncs, què hi farem, és la qüestió. Doncs estaria bé posar-nos a rumiar per mirar de tenir un espai que fos singular, però sense la descomunal baluerna d’edifici que es pretenia alçar. I posats a pensar, no cal trencar-nos-hi gaire el cap. La millor manera de solucionar el dubte és mirar de deixar-ho com estava abans de fer-hi cap edifici. Deixar-ho com un prat, transitable, és a dir, com una plaça que fos un prat. Seria un testimoni dels prats i de les prades que embellien el fons de la vall i que gairebé s’ha perdut totes. Només el nom, i encara, ronda pels aires en record de la vida andorrana de muntanya d’abans. I quan sentim abans, hem d’acotar el cap, perquè parlem de sagrat, de respecte.

Doncs sí, un prat, que podríem anomenar el Prat del Núvol, i en un raconet, a la banda nord, ben dissenyat, una mena de memorial fotogràfic que ens recordi i no ens faci perdre els noms del Prat del Roure, del Prat del Rull, del Prat Gran, del Prat de la Creu, del Prat del Colat i de les prades, aquella ufanor d’herba i eixample de sol i d’esperit: les prades de Moles d’Andorra la Vella i d’Encamp, Prada Guillemó, Prada Casadet, Prada Motxilla..., i els noms d’altre prats i prades, tots noms dignes de ser venerats. Segurament que a les orelles d’alts mandataris, sentir parlar de fer-hi un prat-plaça, deu sonar a ximpleria. El que segur que no és, és un caramel envescat, dels que per art d’encanteri apareix un bon dia, com va aparèixer The Cloud, i el bon gust inicial a la boca a la llarga es converteix en un enganxifós mastegar.