La vellesa no és una indústria

Fa uns dies vaig llegir no sé on que algú deia més o menys que ningú ens ha ensenyat a entrar en la vellesa i que de cop i volta ja t’hi trobes, potser massa d’hora, pensem.

I és cert, però no del tot. Potser ens eduquen a l’inrevés. I diré el que penso al respecte. D’entrada, perquè l’educació cada cop és menys àmplia, està més focalitzada a un carpe diem molt sovint ancorat a un pur ús del temps. I el temps el volem embotellat. No sabem ni tan sols avorrir-nos. La societat de consum ens ha portat a engolir-ho tot, no pas a gaudir-ne, més aviat a matar el temps.

Jordi Llovet, el professor i escriptor, diu que és molt pessimista en el futur de les univer- sitats: unes han matat l’humanisme, i altres, les de ciències, n’han fet cada dia més una especialitat més restringida. Absolutament allunyats, és clar, del Renaixement.

En aquest sentit he llegit amb molt interès les paraules d’Albert Font, fundador del geriàtric de Sant Vicenç d’Enclar, al Diari del 15 de juliol, que entre altres coses diu: “Un vell ingressat en un geriàtric no hauria de ser un presoner.” A l’afirmació del periodista “perquè els recursos són limitats”, ell diu: “Però moralment, per què té més dret a viure un jove que un vell. Jo n’he conegut molts de geriàtrics al llarg de 30 anys de carrera i no n’he vist cap que es volgués morir. S’entén que com que ets vell tens menys drets, però no sé si és èticament just.”

Déu em valgui de posar-me a parlar de geriàtrics, de solucions tècniques relatives a centres o residències, o de la llar on, sempre, tothom vol romandre per viure o per ben morir... Però en tot cas, m’ha semblat interessant posar en relleu aquestes reflexions de l’Albert Font, al qual fa anys i panys que no he vist ni he parlat.

També he llegit la llarga entrevista amb el Simó Duró, vell i antic amic, president de la Federació d’Associacions de Gent Gran, que l’altre dia al BonDia del 16 de juliol, entre moltes altres coses interessants, reflexionava el següent: “Les pensions han de venir del pressupost general per arribar a un llistó de més de 1.000 euros, i després, si hi ha persones que s’han d’ajudar, que s’ajudin també.”

“Això arribaria a dignificar la gent gran i pensionistes de cara a l’aparador internacional. Valdria més això que tots els fòrums i fotos que es fan a l’estranger”, continuava el president.

I tot plegat, personalment, el que em sembla molt important: “(...) hauria de ser una planificació d’Estat”. I continua: “Sí. Parlem de necessitats de la gent gran!”

Dos testimonis diferents, ben entès, i amb reflexions diferents, però amb una sola finalitat: la gent gran, la vellesa, la persona humana amb rostre que traspassa el temps, com tots intentem fer-ho.

Vull citar aquí el treball de Tatsumi Orimoto, el gran fotògraf japonès: la intimitat concretada a tenir cura de la seva mare (amb depressió i Alzheimer) serveix al fotògraf per desenvolupar un art que és profundament crític amb relació a les prioritats, els cànons de bellesa, els models de felicitat venuts en el món contemporani. A les seves fotografies mostra un món de vells, aquest humaníssim món on els drets es relativitzen, un món que es vol condemnar a la invisibilitat.

Molt sovint les nostres societats actuals són una munió de fills que no saben (potser, no poden) què fer amb els pares, que miren la vellesa com si fos un obstacle i un endarreriment, que fan tot el que poden per amagar la vulnerabilitat, sense recursos interiors per dialogar-hi.

La vellesa no pot ser de cap manera una indústria, ni motiu de pactes electorals, ni d’entreteniments estètics, ni d’avaluacions purament econòmiques. La vellesa és un dret fonamental que cal cuidar al màxim. Perquè ha de ser la plenitud de la vida, viscuda, transmesa i creativa com –ho és d’una altra manera– la de l’edat madura.

Però és clar, una pregunta cabdal: quan ens fem vells? Només quan les forces físiques van disminuint, que també, o quan en plena joventut pensem que el món passa per les nostres mans, i només per les nostres? És aleshores que comencem a envellir?

Certament, la vellesa és tema d’Estat, com gairebé tots els temes que fan referència fonamental a la vida de les persones: l’educació, la cultura, la sanitat, i la vellesa a la qual no tots poden arribar, malauradament. En tot cas, com diu el pensador Tolentino Mendonça: “Hi ha malalties que només es veuen com un final anticipat, precipitadament confirmat per l’aïllament a què sotmetem els vells.”

Penso que les màquines segurament són les dipositàries imbatibles de la memòria informativa. Però els nostres vells són la memòria vivencial, la memòria afectiva. I això no ho hauríem d’oblidar ni desaprofitar-ho, i menys menystenir-ho. Crec que tots seríem millors, i parlo d’Andorra també, si fóssim capaços de col·laborar entre edats i entre disciplines diferents. Suggereixo que és necessària l’entesa i la col·laboració entre edats diferents. D’entrada, perquè el saber, l’estimar i el “poder” no són exclusius ni possessió dels que fa més temps que són al món, ni tampoc, ben entès, dels últims que hi han arribat. El món, i Andorra en aquest cas, és de tots.

I a tots ens correspon deixar-hi petjada, quan som joves, adults i vells. Senzillament perquè tenir cura de la vellesa és un repte ètic, moral i polític.