Se senten els acordions

Si la serra de Cadí s’afegís a la trobada, el so de l’acordió se sentiria fins als confins de la Cerdanya i encara més lluny, fins als ponentins serrells del Montsec. Arriba un estiu més la Trobada amb els acordionistes del Pirineu, a Arsèguel, on va començar a rodar l’any 1976 i des d’on la projecció de l’acordió diatònic ha esdevingut un senyal de cultura identificadora de les contrades pirinenques, un moviment musical viu, continuador de la música popular interpretada amb acordió per aquells músics que alegraven les festes majors i els saraus de tots i cadascun dels pobles i poblets escampats per la muntanya. S’hi dedicaven la majoria per afició i per poder gua-nyar uns diners que complementaven els guanys dels seus oficis, des del de pagès fins al de barber, passant pel de fuster o fer­rer. L’alegria que donaven formava part de la vitalitat completa viscuda dia rere dia, feta de feina agrícola i ramadera, la que durant segles va modelar la fesomia física i sobretot humana del Pirineu. Però quan els canvis de vida, en tot el sentit de la paraula, van suposar el començament d’un degoteig constant que va buidar cases i pobles, en nombre suficient com perquè el silenci del despoblament adquirís la categoria de fenomen social, la pèrdua de les manifestacions culturals, entre elles la música i les cançons, va ser igual de progressiva. Això passava a les dècades dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX a tota la franja del Pirineu aragonès i català, confirmant la previsió que havia fet a finals dels anys quaranta l’estudiós de la vida pirinenca Ramon Violant i Simorra, fill de Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, etnògraf autodidacte (era sastre d’ofici), quan va publicar la joia de llibre El Pirineo español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Per sort, el seu interès el va portar a resseguir les traces humanes dels qui configuraven i mantenien “la cultura mil·lenària”, i la seva obra, dia que passa creix en valor i en testimoniatge. Tornant als acordions d’Arsèguel, a la trobada –quin nom amb tanta força i significat– que fa quaranta-tres anys enlaira els sons dels acordions tant del Pirineu com d’altres parts de món; hem de dir que la solidesa i ressò que ha assolit durant quatre dècades, que només per la continuïtat i perseverança ja és un gran mèrit, és per la feina constant i efectiva d’un altre estudiós de la cultura popular del Pirineu: l’Artur Blasco i Giné, que durant més de cinquanta anys ha resseguit els pobles de totes les comarques pirinenques catalanes amb la finalitat d’escoltar i apuntar les cançons i les tonades que cantaven xics i grans com a expressió d’una manera de viure i de relacionar-se. Una feina d’investigació que ha fet en paral·lel a la recuperació de l’acordió diatònic, des del seu niu d’Arsèguel, i a la celebració de la Trobada amb els acordionistes de cada estiu. El fons recollit per l’Artur Blasco, amb gravacions de cançons en viu a les llars i altres, sobretot les musicals, en estudi professional, és un gruix de cultura que sense la seva acció, millor dit, sense la seva actitud, segurament s’hauria escolat sense gairebé adonar-nos-en. L’actitud de l’Artur Blasco és doblement meritòria: el recull, la feinada que representa anar a buscar per tots els racons de les valls del Pirineu aquella gent que cantava, sí, que cantava, perquè molts ja no hi són, ha estat i és, perquè no para quiet, el fet principal. Però el mèrit i el valor és que del material, que conserva ben endreçat físicament i en la seva privilegiada memòria, n’ha fet un cos vivent en forma de llibres i de discos, per tal de transmetre i deixar constància i posar a disposició de tothom i sobretot del jovent, el gavadal de cançons que sense la feina de l’Artur Blasco tal volta s’haurien perdut. Dels dotze volums que té previstos de: A peu pels camins del cançoner, ja n’hi ha nou de publicats. Tot un tresor de transmissió de cultura a l’abast, pletòric de llum. Per posar un exemple ben evident: el repertori dels músics joves que aprenen i toquen l’acordió, s’ha confegit bàsicament pouant en el fons documental de l’Artur Blasco, que conté les primeres trobades a Arsèguel, amb la presència dels darrers músics que tocaven l’acordió de botons per les festes majors i al mercat de la Seu o vora de la carretera els diumenges, aprofitant els cotxes que pujaven cap a Andorra. Recordareu els més granats, la figura amb ulleres del Fiter de Canelles, en Ricard Muntaner, que tocava allà a la Font Fresca de Coll de Nargó, en la gran vorada que fa la carretera a la cua del pantà d’Oliana. Se senten els acordions d’Arsèguel aquest dissabte. I ahir, com fa ja uns quants anys, es van sentir al pati del Seminari de la Seu, per tal de poder arribar a més públic. I demà diumenge se sentiran un altre cop a les places de la Seu i a Arsèguel. I dilluns al casino Ceretà de Puigcerdà i dimarts a la col·legiata de Santa Maria de Castellbò i dijous un altre cop a la Seu, davant de la Catedral, en el darrer concert, el concert Catalunya, anomenat així per ser tots els seus intèrprets de Catalunya, els quals se sumen a la Trobada al costat d’altres vinguts de Sibèria, Rússia, França, Aragó, Oc- citània, País Basc, Ucraïna, Escòcia, República Dominicana, Portugal, Colòmbia, Quebec, Suïssa, Uruguai i Moldàvia. Amb l’esperit de la Trobada amb els acordionistes, de ben segur que la ser­ra de Cadí, amb els seus replecs de roca que s’estira com un acordió, més d’un so i una rialla deixarà anar, mentre vetlla la música i la vivor que sent allà baix a Arsèguel. Per molts anys!