La veritat a mida

Llençar un córner i marcar un gol el mateix jugador. Això és el que pretenen alguns polítics o comentaristes que han interpretat les paraules que va pronunciar Barack Obama amb motiu de la celebració del centenari del naixement de Nelson Mandela.

Tothom l’interpreta segons el seu parti pris polític, segons els seus interessos particulars. Deia això Obama: “Per desgràcia gran part de la política actual sembla rebutjar el concepte veritat objectiva. La gent inventa coses. Ho veiem en la propaganda d’Estat, en les notícies inventades que corren per internet, en el desdibuixament dels límits entre informació i espectacle, en l’absoluta pèrdua de pudor entre els líders polítics quan es descobreix que han mentit: insisteixen i menteixen una mica més. Els polítics sempre han mentit, però normalment, quan se’ls enxampava es mostraven penedits. Ara continuen mentint”.

És curiosa la quantitat d’apropiacions partidistes que he llegit aquests darrers dies per part de periodistes, tertulians, polítics de pelatge diferent, del discurs de l’expresident. Per exemple al Regne d’Espanya, els independentistes se les han fet a la seva mida, els anomenats constitucionalistes, el mateix. Els que escoltaven directament el discurs d’Obama, a Sud-àfrica, segons els corresponsals han comentat que es referia al televisiu Trump, l’actual president dels EUA. Els anti-Obama han dit que això de la “veritat objectiva” és una ficció, i que ell també mentia –“tots els polítics menteixen”, diuen– “però no recordem cap penediment per part seva”, rubriquen.

Paraules a mida, com si fos un patró per fer-se un vestit, com aquells que usaven les modistes d’abans, per part dels interessats, com si tinguessin un audiòfon particular amb Obama, o ells li haguessin dictat el discurs.

És un tema de radicalització total a tots els segments de la política i de la societat.

I “ara continuen mentint”, diu l’expresident, ¿és un axioma universal i sense cap excepció? ¿No hi ha cap polític que com a mínim regalimi un xic de veritat, que no menteixi o que en tot cas no ho faci del tot?

Però filant prim, ¿la premsa informa realment del que succeeix o també, a vegades si no menteix, no ho explica tot? ¿Perquè vostès creuen que el quart poder és absolutament independent? ¿O més aviat, és que només et pots fiar d’alguna premsa –després d’haver-la fullejat tota– i després fer-te la teva pròpia opinió? ¿Realment la veritat objectiva existeix? Els que seguim la premsa exterior de fora d’Andorra constatem com per exemple dos diaris dels de sempre voleien cap a un costat o l’altre, segons bufa un vent o altre, o bé quins interessos hi ha al darrere. Interessos ben comprovats i comprovables, per cert.

I, a Andorra, doncs també, també... fins i tot penso que el parlamentarisme andorrà actual en pateix, d’aquesta apropiació del que considerem “veritat objectiva”.

Penso que es confon, sovint l’important amb l’accessori. És fan casus belli de possibles errors (o no) per part de la majoria, a càrrec de l’oposició, i aquesta no planteja seriosament –sempre al meu modest entendre– els grans temes d’Estat. Els nostres polítics, com diu Obama, “els polítics sempre han mentit” ¿també menteixen? Jo no voldria ser tan radical. ¿Hi ha maneres més eufemístiques per apropar-se a la veritat objectiva o a la mentida objectiva? ¿No hi ha moltes veritats subjectives que són veritat, però són subjectives? ¿I la discreció ens pot portar a suposar que la discreció equival a una opacitat injustificada? I en tot cas, crec que la discreció és també una eina política important quan estan en joc assumptes d’Estat. Quan tot s’acaba, potser sí que aleshores no hi ha discreció que valgui i el ciutadà s’ha d’assabentar de tot... Dona la impressió que tothom vol llançar el córner i el mateix jugador que el llança vol rematar a gol. Això si no és ridícul pot ser patètic.

L’obscenitat de creure que Obama es dirigeix als altres, i mai a cadascú de nosaltres, rau en l’espai de les mitges veritats o mitges mentides.

El que sí que és cert és que els grans autòcrates actuals, nascuts del vot o no, són uns estafadors de la veritat: no hi ha cap dubte per a mi. Oi Srs. Salvini, Erdogan, Trump, Putin, Maduro, Ortega, Macri...?

Recuperar la parresia grega, és a dir, atrevir-se a dir la veritat, deu ser un dels reptes més urgents de les nostres societats. A Andorra, suggereixo que també. Però la veritat-veritat, no la de conveniència, aquella que em convé a mi, prescindint de si allò és veraç realment o no. Els clàssics són clàssics en pensament perquè parlaven, segles enrere, del mateix: veritat o mentida, honestedat o indecència. També aleshores hi havia els qui s’ho feien a mida.