Pacificació del trànsit

S’ha pogut llegir, no sense certa sorpresa, i sembla que va de debò, que el comú d’Escaldes-Engordany es disposa a prohibir la circulació fins i tot de bicicletes i patinets pel tram reservat als vianants que es coneix com a Vivand.

És una tendència dels urbanistes actuals pacificar el trànsit a les grans ciutats, allunyant dels llocs més cèntrics els vehicles, sobretot els de motor, i encara més els d’ús privat. De vegades, però, sembla que la que es vol per al trànsit és la pau dels morts. Tan cert com els costums viciats dels ciutadans de llocs relativament petits, a treure el cotxe per recórrer només uns centenars de metres.

Com era de preveure, la primera protesta contra la mesura anunciada a Escaldes ha sortit de Cicland, l’empresa responsable del servei de bicicletes elèctriques de lloguer, una iniciativa sorgida de les institucions públiques amb vistiplau, i satisfacció mostrada públicament pels comuns més directament implicats, i aquest n’és un.

L’amplitud d’aquesta artèria central del país, juntament amb l’avinguda Meritxell de la capital, que ja es veu segons van avançant les obres, indueixen a pensar que hi hauria espai de sobres per a un carril bici, habilitat a la vegada per als patinets, inclosos els elèctrics que compleixen una funció similar i sovint fan sevir adults. Sempre ben senyalitzat i amb el respecte mutu cap als vianants garantit, per conscienciació o per sancions. Una de les claus de l’èxit de la conversió en zona de vianants dels centres històrics en altres estats és l’eficiència del transport públic, inclosos els moviments a tocar, si no per dintre, dels enclavaments amb limitació o prohibició total de pas dels vehicles privats.

Aquí els autobusos, sobretot els procedents de la vall d’Orient, estan patint un seguit de desplaçaments, com deia un dels xofers amb sentit de l’humor, per a “rutes turístiques”. Sovint sense cap avís previ. I algun dia, per arribar a la fi habitual de trajecte, a la plaça Guillemó o a Príncep Benlloch, la volta han arribat fins a tocar l’inici de l’avinguda Sant Coloma.

Cert que quan acabin els treballs, sembla que en data imminent pel que fa als de la capital, els recorreguts es “normalitzaran”. Relativament, perquè hi ha trams per on aquests vehicles ja no caben, o no els permeten passar. És el cas del carrer al costat de l’església Sant Pere Màrtir, ja de tant en tant interromput abans per operacions de càrrega i descàrrega i ara més estretit amb la reforma, el que obliga a un tomb pel costat de les piscines abans de tornar a “baixar” a la ruta anterior. També sembla que hi haurà noves parades, una de les quals ja està preparada, però no en funcionament, a tocar de l’aparcament del Parc Central, no gaire lluny de la suprimida, amb crítiques esteses, que hi havia davant de la seu de La Poste. Això fa pensar que l’itinerari també canviarà definitivament, i es desplaçarà de l’avinguda Meritxell a Prat de la Creu. (Aquesta intuïció en el moment de la primera escriptura de l’article ja ha estat confirmada oficialment pel mateix comú). Encara sort dels ascensors públics i –encara– gratuïts.

En definitiva, a les persones grans, amb problemes de mobilitat, i als turistes, que encara tenen més dificultats per orientar-se en país aliè, cada cop els costarà més accedir amb comoditat amb els vehicles que els han portat fins aquí, i carregar-los amb les compres fetes al que es coneixia internacionalment com “el carrer de les botigues”, i que porta pel camí de traslladar-se, també, a les zones del Prat Gran escaldenc i de Prada Ramon i adjacents d’Andorra la Vella.

Veurem el resultat de tot plegat mesos després de la fi de les reformes. Caldrà comprovar si, com s’ha dit, Meritxell pot encabir trànsit simultani en les dues direccions. S’ha de veure si, amb el temps, no passa amb el trànsit rodat, amb els vehicles actuals o els futurs, el mateix que amb l’aigua de les conques fluvials, que més d’hora que tard acaba recuperant la seva llera natural per moltes riberes de ciment que vulguin desviar-la.

I pensant, pensant, algú amb memòria pot arribar a la conclusió que aquell metro aeri que proposava Marc Forné va tenir com a únic obstacle insuperable haver-se avançat massa en el temps.