Els experts

La societat actual no pot viure sense experts, se’ls anomeni com es vulgui, si és en llengua anglesa, millor que millor, així semblen de més categoria, posseïdors de més llums. Més globalitzadores i, per tant, segur que s’embutxaquen més saboroses minutes.

Però es vulgui o no, s’han fet gairebé inevitables, sobretot per als qui han de prendre decisions i es recolzen en comissions, informes, dictàmens, especialistes en tota mena de disciplines, o consellers per a tot, fins i tot en el camp de l’ètica.

Cal dir, però, que a voltes ens deceben i que cal ser prudents amb els seus suggeriments. Només cal veure que moltes vegades les seves opinions, reflexions, judicis i pronòstics són contraposats, i s’oposen uns als altres (això es constata en el camp dels advocats, en què la seva opinió sempre creïble depèn de qui és el seu client).

Tanmateix, apareixen com suposadament neutrals i imparcials i no sempre és cert. L’objectivitat és una pura il·lusió. Confiança i alhora un xic de sospita, desperten. Com diu el pensador Daniel Innerarity: “ La ignorància crea inseguretat a l’ésser humà, però el saber expert el torna recelós.”

I Innerarity es refereix als serveis financers. I té raó. Però jo voldria dir que els experts no haurien de suplantar mai en el cap dels polítics el sentit comú, que és la clau de la política al servei dels ciutadans, i no a l’inrevés; succeeix quan aquesta es converteix en pur espectacle.

L’altre dia no recordo qui –i que m’excusi per l’oblit– deia més o menys a la premsa d’Andorra que els grans reptes del segle XXI no es poden solucionar, o intentar-ho, acudint al Manual Digest i al Politar. Estrictament parlant i materialment comparteixo aquesta opinió! No fem com alguns americans que tot ho solucionen amb la vella Bíblia, els jueus amb la Torà, els musulmans amb l’Alcorà, alguns del Regne d’Espanya amb els principis “de sempre”. I els de més amunt amb la vella República.

Però sí que hi ha alguns valors, al meu modest entendre, en el vells llibres del segle XVIII andorrà, que continuen vigents per analitzar aquesta societat qualificada com la mort de les certeses, la societat de la conspiració, la dels intrusos; unes comunitats amb extrema ansietat, desconfiades; governs populistes d’extrema dreta o gairebé, societats desconcertades, mal informades (malgrat sembli impossible) i utilitzades com mai no ho havien estat. I aquesta és una síntesi més aviat curta. Característiques que també amb més o menys grau ens han arribat a Andorra: por, incertesa, desconcert, passotisme.

Sí que hi ha valors d’aquells llibres del segle XVIII andorrà que hauríem de conservar i aplicar, no pas totalment i materialment, sinó adaptant-los a la realitat embogida i poc veraç actual, com són el sentit comú, el seny si voleu, pensar abans que actuar, certa lentitud, saber esperar, saber mirar la vida, la compassió, la gratitud, la perseverança, cuidar les coses, la desconfiança davant de l’èxit aparent, la fina i perspicaç diplomàcia que no s’aprèn a cap escola, ni tan sols a la del Vaticà, tinguda com de les més prestigioses del món, cuidar camins i pedres, ara se’n diu el medi ambient... I tantes i tantes lliçons!

I certament als problemes nous calen solucions noves, però l’esperit –ja ho deien els clàssics– és el mateix: allò que sorgeix de la persona humana per al benestar de la persona humana.

És molt difícil analitzar Andor­ra, fins i tot per als que som d’aquí o hi vivim. És difícil i alhora fàcil. Cal, això sí, no partir d’idees preconcebudes, o parti pris, cosa que molt sovint fan els nostres interlocutors i/o experts de fora, per més bona intenció que tinguin.

El que succeeix és que, per exemple, tots els treballadors de Fhasa que es quedaren a Andor­ra s’ adiestraren i s’integraren, que ara es diu, malgrat que el mot no em plagui gaire, així com els que vingueren de les guerres mundials i de la civil espanyola. S’integraren perfectament i els seus fills deixaren petjada en la política, en l’economia i en les professions liberals a Andorra.

Avui, no crec que es produeixi aquesta integració. Sovint, massa sovint, la llengua vehicular no és la llengua catalana (m’expliquen que en el Campus de la Universitat d’Andorra, a Sant Julià, quan esmorzen es fan tres taules: la dels portuguesos, la dels espanyols i la dels andor­rans. I que quan han de parlar de taula a taula és el castellà el que utilitzen). No sé si els experts ens ho poden explicar, això. Jo em sembla que sí que ho podria fer, i tants altres d’aquí. No caldria per tant llogar gent de fora per dir que la identitat minva. Que els que voten són les persones dels 36 anys als 65, vol dir que quelcom falla, i de manera greu. Abans s’integraven més, ara menys. Per què?

Certament Andorra és una realitat multicultural i en principi oberta, però alhora, poc cohesionada, un xic dispersa, despistada fins i tot. Com si no hi hagués temps d’aturar-se, reposar un poc i pensar què fem i per què. De coses se’n fan moltes, moltíssimes, submergits en una mena de nerviosisme per fer, fer..., oblidant els perquès, les causes i els per a què, les finalitats. Em sembla, vaja!