La tribuna
Escriure la 'Tribuna'
Fa tres dies que hi dono voltes. La tinc escrita, la repasso i quan estic a punt d’enviar-la al Diari me n’adono que no m’agrada. No aporta res, ni tan sols el grau d’entreteniment
Fa tres dies que dono voltes a la Tribuna. La tinc escrita, la repasso i quan estic a punt d’enviar-la al Diari me n’adono que no m’agrada. Descriu una situació de la realitat, de l’actualitat política, li dona voltes a un tema, però no aporta res, ni tan sols el grau d’entreteniment que l’escriptor intenta transmetre. Així que l’envio a la paperera i torno a començar. Aquesta, la que ara escric, és una nova Tribuna que reflexiona sobre una altra que mai veurà la llum, també sobre d’altres tribunes i escrits que en el passat van seguir aquest camí. Quines en són les causes? No ho tinc gaire clar. No puc atribuir una mala Tribuna a l’excessiva calor, com tampoc pensar que no hi he posat atenció. No és això. Perquè les hores i els diferents dies en què intentat escriure-la m’he concentrat de la millor manera possible. Normalment la Tribuna és ràpida; surt en una hora. La que ha anat a parar a les escombraries portava una càrrega excessiva d’hores i dies, però en aquesta ocasió el temps no ha estat un bon aliat. De vegades, els escriptors tenim la síndrome de la fulla en blanc; no surt res i per molt que t’encaparris en aquell moment no hi ha manera i no et sortirà. Pots aplicar mètode, però si tens un dia en què estàs creuat no hi ha res a fer. Molesta, però t’ho empasses i has de deixar-ho córrer durant una estona. Molt pitjor em resulta escriure alguna cosa que després no enviaré. No em passa gaire sovint, però hi ha dies que quan l’has acabada, penses: “Déu meu, quin desastre!” Llavors és millor pensar en la paperera. I a la paperera va. O potser es queda en una carpeta de l’ordinador en espera d’un reciclatge que segur que mai arribarà. Quan l’escriptor sent que allò que ha escrit no xuta sap que mai no funcionarà. Passa com quan comencem a guardar objectes inútils al traster. No hi van a parar perquè dubtem, sinó més aviat per mandra de desfer-nos-en. El seu destí en qualsevol cas està escrit. Tard o d’hora acabaran al drapaire o a la planta incineradora. I ara escric aquesta. Serà millor? Aporta alguna cosa? M’agradaria pensar que sí, perquè parla dels mecanismes d’un ofici, i quasi sempre se’n poden extreure analogies, circumstàncies que s’atansen al que passa en altres oficis, persones i vides. I, almenys penso, és ràpida. Ha sortit fluïda. Si no els serveix, no siguin gaire severs amb mi, de vegades comentar la realitat cansa una mica i convé fugir dels cops de calor.