Interpretar personatges

Vivim una època en què molts, molts individus, suplanten personalitat. Vivim una època en què un mateix individu fa de tot: de periodista, d’opinador, d’advocat, de psicòleg, de jutge, d’audiòfon de tota mena d’opinions, de creences, de versemblances, d’inversemblances i de mentides. I tot això es fa amb la carnestolada fatxenderia.

Això es veu ben plausiblement a les famoses tertúlies, principalment a les televisions del Regne d’Espanya, públiques i privades. En algunes hi participen, certs d’ells en diverses (de signe diferent), catedràtics o professors de determinades disciplines (economia, dret, sociologia...) i opinen de tot, de les seves respectives disciplines, i de tot l’humà i diví: de presos, de partits polítics, de sentències judicials, de tot. Semblen, a vegades, un orgue de grills. Alguns també són periodistes que en teoria haurien de ser el contrari del que explica el vodevilesc Donald Trump: “Les notícies que donen aquests professionals no diuen mai la veritat.” I continua: “Els periodistes són l’enèmic del poble.” Però escoltant segons qui amb la pell interpretativa de periodista, confonen informació i opinió.

Vivim una època en què la temptació populista cada cop és més general: dobles judicis, linxaments populars (ai, quants n’hi hauria si no s’impedís!), pulsions populistes. Venjança popular i justícia institucional?

El personatge Trump també s’ha referit de totes les maneres possibles que “amb un cop d’ull ja conec una persona”. Els qui no combreguem amb ell, també amb un cop d’ull ja li hem vist qui vol ser, és a dir, ell mateix, personatge perillosíssim per a la humanitat.

És un món de disbarats continuats, un darrere l’altre. I a partir d’aquí la temptació de l’aïllament: “no vull saber res de política”, “és una cova d’Alí Babà”, “tots són igual”, “no veig ni llegeixo premsa, ni veig televisió, màxim el futbol”, em diuen, a Andorra. I jo els dic, però si el futbol és una altra cova d’Alí Babà, i fer creure això dels anomenats “valors del barcelonisme o madridisme”, on només interessa la pela, no és obscè?

I no és una obscenitat pura i dura, els milions per comprar i vendre, xicotets darrere una pilota, acaronats per l’aplaudiment de les masses, i dels mitjans de comunicació que viuen d’aquest mercat?

El moment competitiu està eclipsant la dimensió col·laborativa de la democràcia. El triangle competició-majoria-publicitat està infravalorant altres instruments del procés polític on hi hauria d’haver més cooperació–acords-negociació.

Per què és més democràtic votar quan negociar és una operació que permet integrar més persones en la voluntat popular?

Deia el filòsof Ramón Jahanbegloo, director del Centre Gandhi de la Universitat Jingal de Delhi: “La política s’ha transformat en utilitarisme. Només serveix per guanyar, per imposar-se. Des d’aquesta mentalitat, també la democràcia es concep com un mer conjunt d’astúcies per enganyar l’enemic i no com el pacte de convivència entre els qui, amb tot el dret, pensen de forma diferent. I això no significa mai que estiguin confrontades.”

“En l’absència de moral, valors i ideals, els ciutadans s’han tornat tan cínics com ell [es refereix a Trump].” Hi podríem afegir Salvini, Erdogan, Maduro, Orban, Putin, Ortega...

Els clàssics de nou: poder de convicció depurat per fets i obres, noblesa d’esperit, dignitat, veracitat, llibertat, igualtat, justícia, fermesa i tremp, optimisme real, pietat, humanitat, certeses... El que predicava el vell Ciceró.

Penso que a Andorra també hauríem d’examinar-nos de la pèrdua de molts d’aquests valors. També interpretem nombrosos personatges, en això també copiem els nostres veïns, magnífics, però a voltes fan pena... Com nosaltres, potser també!