La natura de l'antinatural

Ja creia que les meves preocupacions s’havien calmat després d’aquells anys de defenestració absoluta en què ens van proposar macroprojectes antinaturals pel que és el nostre país, i la seva idiosincràsia com a indret de natura que pretén ésser, i un enclavament d’espai verd (del que queda) enmig d’uns Pirineus cada cop amb més pressió urbanística, i sempre sotmès als interessos econòmics del millor postor. Recordeu quan es volia fer la pista de sorra de Ràmio, i ara tots aplaudim que no es materialitzés tal absurditat pel que representava d’agressió brutal i irreparable a la capçalera de l’espai natural millor conservat, i la nostra joia més preable i emblemàtica del proteccionisme natural a Andorra. Amb relació a aquest retall de la història recordo accions individuals que van impedir, o si més no van contribuir, que finalment no es fes tal sagnant ferida a la vall del Madriu, i dic accions individuals per una raó que entendreu al final d’aquest escrit.

L’altre dia veig als diaris que a la Cambra de Comerç havia sorgit la brillant idea de construir un aeroport per a avions grans, i penso des de la meva ignorància, no es podria fer servir el temps que utilitzem per crear aquestes grans idees a altres menesters com podria ser ajudar a reflotar les PIME i altres sectors econòmics encara tocats per l’última crisi, des de prismes més innovadors, creatius i diversificadors, i no reformular velles idees que ja van ser descartades per inassumibles econòmicament i completament devastadores pel que queda del nostre patrimoni natural, de veritat que no en teniu suficient! Us recomano que pugeu a un lloc elevat de la geografia d’Andorra, on pugueu albirar parcialment algunes de les valls i vessants muntanyencs, i us quedeu una estona reflexionant i admirant el que veieu, i després en traieu alguna breu conclusió... No hem agredit prou el nostre meravellós entorn, el voleu agredir, encara més, fins quan... Com deia un escriptor, fins que només quedin deserts erms i les nostres animes vaguin perdudes i recordin la verdor d’aquells prats i rierols dels quals la meva visió és ja nua. Un extrem, evidentment, però del qual cada cop estem més a prop si no és que la nostra consciència com a éssers humans i com a societat pren la decisió definitiva de conservar el que encara ens queda com a valor intangible del nostre present i futur, i que és la nostra major riquesa encara que alguns ulls clucs no ho vegin. Alguns diran que aquests avions portaran turistes de tot el món i encara serem més rics com a país i individualment... Quina frase més maleïda i que cada cop detesto i avorreixo més, sempre sorgeix el capitalisme més descarnat i abominable quan l’ambició humana no té límits reconeguts, doncs ara us diré que la meva ambició és més planera i humil, la meva ambició vol un país pròsper, ple de turistes (fins a cert punt), en un país on estiguin còmodes, en un país saludable, on trobin paratges verds, on trobin indrets per estar relaxats, on puguin descansar plàcidament sense que els sobrevolin McDonnell Douglas de 200 places, la meva visió de les coses és que si estan en aquest estat meditatiu es quedaran més dies i es gastaran més per persona, és això el que volem, oi? A més, temo que finalment es farà l’heliport, el qual ja ha portat prou enrenou i al qual també m’oposo, i si irremeiablement és així, ja no tindríem una infraestructura aèria que complís amb les nostres expectatives i necessitats, i per tant em pregunto: per què redimonis ens falta una altra infraestructura del tot inviable i innecessària?

Abans he dit allò de les accions individuals i les repercussions que van tenir per evitar el camí de Ràmio, si llavors vam tenir efecte de forma individual, per què ara no creem una plataforma ciutadana per la defensa del patrimoni natural (sobretot seria apolítica), i defensem conjuntament el nostre patrimoni natural versus qualsevol atropellament que pateixi el nostre fantàstic entorn natural. Llanço aquesta proposta a qualsevol entitat o persona que s’hi vulgui afegir.

Tot acte i acció té unes repercussions en les nostre pròpies vides encara que creiem que sigui forà i allunyat del que a cadascú li pugui pertocar, per tant no banalitzem i minimitzem actes d’inconsciència nociva dels quals ens penedirem quan ens adonem que el que fèiem era malferir l’ànima i l’essència de la nostra terra estimada. Fer un aeroport al bell mig de les nostres muntanyes seria fer precisament això, i ja que la terra no pertany a ningú i ni tan sols a la consciència col·lectiva dels que vivim aquí, el més honest, assenyat i prudent que podem fer és passar de puntetes sense fer cap trencadissa i permetre que el que ja existia des de temps immemorials continuï el mínim d’inalterat possible sense que hi deixem la nostra empremta matussera, ignorant i perniciosa.