Sumes que resten, restes que sumen

Raó tenia l’amic Albert (Roig) en dir que la coalició pactada de socialdemòcrates i liberals a les parròquies no és cap frau de llei, ni té res d’il·legal. Això sí, pot sobtar als qui consideren que una formació i l’altra estan als antípodes ideològics i de propostes.

Tot i que ben mirat, no ho són tant quan han de decidir sobre afers d’interès general. Primer perquè aquí, potser com enlloc, tots orbiten entorn del centre i centredreta, en paràmetres de les esquerres radicals i no tant, internacionals. Després, perquè les eleccions locals (per les comunals) encara més que en les generals, el que preval no són les sigles, sinó les persones.

A les comunitats petites es trien conveïns per afinitat personal o familiar, confiança en l’honestedat i capacitat coneguda o pressuposada; en definitiva, per bona fama, tant se val sota quin paraigua de formació política es presentin. Alguna altra vegada s’ha dit que, eleccions arribades, hi ha molts candidats clàssics, repetidors de convocatòries anteriors, però també amb agrupacions noves, o amb nous noms. En altres llocs, d’aliances postelectorals que haurien semblat del tot incompatibles se’n coneixen a petits municipis no gaire llunyans del Runer. I sembla que han actuat a gust dels votants dels uns i dels altres si considerem que, almenys, han completat legislatures.

Els acords a posteriori són en aquestes valls pràcticament impossibles, per la llei electoral vigent, en la part que determina com es reparteixen els consellers dels comuns en funció del suport rebut en sufragis, que deixen l’oposició en poc més que testimonial, per molt que la diferència de suports directes sigui mínima. I per això, si es colen acords, s’han de tancar abans. ¿Com reacciona la ciutadania a les aliances prèvies, especialment si es tracta entre desiguals, si no radicalment oposats? ¿I a les divisions entre membres de grups que havien estat units? Doncs els resultats són difícils de predir, i encara més amb el que poden anunciar les enquestes, que semblen tan abonades a la inexactitud total, sobretot en alguns llocs ben propers.

Diuen els politòlegs, a la vista d’experiències conegudes, que en això de les coalicions i de les ruptures hi ha sumes que resten i divisions que multipliquen. Encara no fa gaire hem vist com les dues principals forces nacionalistes catalanes, quan es van presentar en llista conjunta, van veure que perdien força i que els creixia l’oposició radical, mentre que separades van obtenir més suport directe en el total del conjunt.

Serveixi el cas d’il·lustració, sense jutjar les propostes dels uns i els altres, ni dels que es defineixen com a constitucionalistes al Principat veí. Tampoc hi ha en aquest comentari cap intenció valorativa respecte de L’A i PS. Electors en nombre indeterminat, davant l’aliança anunciada que alguns qualificaran d’“antinatura” potser triaran una opció tercera, diferent. O potser, com augurava Roig, el que farà és augmentar l’abstenció, que ha estat la tendència mantinguda els darrers temps, i especialment a les comunals.

Tanmateix, encara no ha arribat el moment d’alarmar-se per la manca de participació. Un índex que es manté sempre per sobre del seixanta per cent és elevat, molt alt, si es compara amb els habituals en les democràcies que es consideren consolidades de segles, i encara més si es tracta de comicis locals.

Amb l’expansió del cens, la trobada al comú amb el pretext de votar ja no és sobretot ocasió de convivència represa, ni esmorzar gratuït, ni gratificació amb una pesseta, ni mostra de suport interessat i suposat a un o altre membre o cap d’una candidatura. Cada vegada és, només, una votació normal, habitual, repetida a la fi i l’inici de cada legislatura. En definitiva, normalitat homologable.