Batalla per les idees o pel poder?

Antonio Gramsci, el teòric marxista italià, quan parlava de l’hegemonia explicitava que un grup s’exerceix quan ocupa un lloc dominant i té la capacitat de definir els “límits del possible”. I per anul·lar la seva visió del món, calia una “batalla per les idees” abans que la “batalla pel poder”.

Més enllà d’aquesta anàlisi que feia Gramsci, i molt lluny la nostra realitat andorrana, penso jo, de la de Gramsci i des de l’estudi de la qual fonamentava els seus teoremes polítics, crec que Andorra al que assistim, i assistirem pròximament, no serà pas a una lluita política d’ideologies, sinó a una batalla per conquerir poder.

No és que hagin desaparegut les ideologies, ni que hàgim assistit a la fi de la història. El que succeeix és, d’entrada, que d’ideologia-ideologia, a Andorra no n’hi ha hagut massa al llarg de la seva història. I tampoc el concepte ben diàfan entre esquerres i dretes, a l’estil de les societats industrials.

Segons Daniel Innerarity: “No sembla que els conflictes socials i les identificacions ideològiques hagin de desaparèixer, però segur que amb el pas del temps adoptaran diverses formes i denominacions. De la mateixa manera que hi va haver noblesa i serfs de la gleva, amos i esclaus, elits i masses, propietaris i proletaris, revolucionaris i integristes, avui sembla explicar-se millor l’antagonisme social si parlem de minories extractives i precarietat o de la casta i la gent.”

“A vegades –continua el pensador– la dreta utilitza un llenguatge progressista i l’esquerra parla en clau conservadora. La dreta es presenta com l’advocada de la innovació, impulsora de la modernitat, o defensant la llibertat vinculada a la desregularització, mentre que l’esquerra es preocupa per coses tan poc revolucionàries com la integració, la cohesió o el manteniment de les conquestes de l’Estat del benestar.”

És complex el tema, i molt, i més a Andorra. No sé quins seran pròximament el que en diuen programes electorals, que moltes vegades, a part dels militants, ningú llegeix. ¿Lluita de gestors, amb una estructura d’assessors mai vista a Andorra, enseguint, és clar, la manera de fer dels països veïns?

Jo d’idees-idees no en veig massa. Potser l’esquerra superestructural de Jaume Bartumeu, molt a la contra, podria assemblar-se a certa ideologia, bona, dolenta o utòpica, que això és una altra cosa, sempre matisada per la seva atàvica visceralitat. De la resta de l’oposició, rien de rien, més enllà de llocs comuns, o fora de lloc per depassats, i molt poc a veure amb la realitat del país i del que realment urgeix. I amb poca paciència, certament. Sí, aprensió per l’associació a Europa, normal i comprensible, la por existeix i és tan respectable com l’aventura, però tampoc he vist una contraproposta, més enllà de les tan repetides “especificitats”. No crec, potser erro, i en demano excuses, haver vist una anàlisi ben realista, actual, no pessimista perquè sí, ni utòpica, ni nostàlgica del passat, d’Andorra, d’allò que ens espera. Ben entès que si només pugnen a la contra, res de res. I tampoc es tracta de donar solucions simplistes a problemes molt complexos. No dic que no es gestioni més o menys bé, o que es pugui fer millor, segur. El que dic és que no es tracta de gestionar, que també, sinó de governar, i només es governa si es tenen idees. I governar és tremendament difícil, acceptant a més que no sempre es té raó. D’ací la necessitat del consens, també dificilíssim per totes parts.

He de dir també que fins ara no crec que DA hagi estat hegemònic –una cosa és la majoria i una altra l’hegemonia, i en això segueixo l’anàlisi de Gramsci–. ¿On han estat les idees de l’oposició? Potser sí que hi ha hagut una agressiva actitud de l’oposició. És sempre aquell equilibri tan difícil d’assolir: saber distingir el que és Estat, i el que és un sever i adult control de l’executiu. Difícil governar, però també difícil saber ser oposició. Com arreu, per altra part, però potser més, perquè aquí tots sabem de quin peu calça l’altre. Més enllà de controlar despeses, entrades i sortides, honradeses o errors, que també ho ha de fer, però l’important és l’important i l’accessori. El parlamentarisme andorrà, els darrers anys, i en fa uns quants, al meu modest entendre s’ha caracteritzat pel predomini de l’executiu. Sens dubte! Al meu modest entendre manca una cosmovisió, adaptada a la nostra petitesa, on la societat és un àmbit de creativitat i de progrés. I això falta. ¿És per assolir una nova ideologia sincretista que s’alien partits com Liberals i socialdemòcrates, o només és per assolir poder, al revés del que deia Gramsci?