La legítima abstenció activa

Evidentment, Albert, l’abstenció activa és una alterativa electoral legítima. Mai estant tan d’acord s’ha obert un minidebat com aquest, i menys sobre paper. Al lector/a a qui semblem pesats li podem recordar que al Times de Londres, dos col·laboradors espontanis es van passar dècades discutint, aferrissadament i apassionats, sobre la lingüística d’una paraula, cas recollit per totes les antologies del periodisme internacional.

Una vegada més, l’Albert té raó. L’abstenció activa (volguda) és una opció plenament legítima de l’elector censat davant una convocatòria. Una altra cosa és, i comencem amb els matisos, la utilitat d’aquesta decisió. Indubtablement pot arribar a ser decisiva: és evident als referèndums on s’exigeix una participació determinada per donar validesa a l’opció majoritària. En ells, no votar equival al “no”. Així es va dictaminar com a condició necessària a la consulta per a la independència de Montenegro i passa també, entre d’altres, a les freqüents als cantons de la Confederació Helvètica, sobre els molts i molts diversos canvis o afegits a les normes, plantejats per institucions, partits, o iniciatives populars.

Sobre la Constitució espanyola del 78, intermitentment però amb insistència, els nacionalistes bascos repeteixen una i mil vegades que no li van donar suport, perquè el PNB va demanar l’abstenció activa i, efectivament, els votants van quedar lluny del cinquanta per cent del cens. Quan la convocatòria és de les més habituals, amb més d’una candidatura, s’acostuma a dir que si no votes deixes que altres ho facin per tu i la majoria de les vegades afavoreixes, a propòsit o no, una majoria sovint prevista o com a mínim previsible.

D’altra banda, avaluar l’abast de l’abstenció activa resulta difícil, i més establir-ne xifres concretes i fiables; perquè la passiva, de les persones que no s’apropen a les urnes per impediments diversos, com ara malaltia, absència del país, etc., és sempre notable i els sociòlegs, en circumstàncies normals, la situen en el vint per cent o una mica per sobre. I si la participació s’acosta, o ultrapassa, el noranta per cent, la flaire de tupinada és irresistible.

Hi ha altres formes reconegudes per expressar a les urnes el rebuig a les alternatives presentades. La més comuna, el vot en blanc, un paper sense cap nom. També escriure algun comentari o frase crítics a qualsevol de les paperetes, que segons la normativa vigent a molts dels estats europeus, també en aquest, invalida el sufragi i l’afegeix a l’apartat dels vots nuls. Alguna d’aquestes manifestacions, per peculiars, contundents o humorístiques, acostumen a recollir-se en les cròniques postelectorals d’arreu, amb ànim d’amenitat per a qui les llegeix. I de ben segur que algú de la mesa l’hi fa arribar al candidat o la formació al·ludits.

En definitiva, Albert, que una vegada més tens raó, i hi estem plenament d’acord. Em permeto aquests aclariments potser il·lustratius per a la minoria interessada en la cosa pública i, més concretament, en les mecàniques electorals.

Pel que fa a l’actual legislació andorrana sobre els comicis, i a les aplicacions del vot directe en el repartiment de conselleries –generals i comunals, sobretot de les segones– suposo que també estarem plenament d’acord en la injustícia de les normes actuals com en la gran dificultat per canviar-les. Com en la necessitat d’escurçar el termini de residència per accedir a la nacionalitat i als drets polítics plens, com… I perquè ens coneixem bé, no em sembla necessari concretar-ho. Per això els amics bascos tenen una dita: “callao está dicho”.

I ara ja callo. Si cal una paraula més, i així ho creus, que sigui teva, Albert.