La tribuna
Gershwin i Schönberg a la pista de tenis
El jazz i la música clàssica s’han respectat i admirat sempre, particularment entre els músics
Si en el darrer article parlava del respecte i admiració que Stravinsky sentia pel jazz i de les seves vivències amb els jazzmen més aclamats, avui em referiré a la veneració de George Gershwin per compositors com Maurice Ravel, Alban Berg o Arnold Schönberg, amb qui regularment jugava a tenis un cop el vienès va instal·lar-se als Estats Units després de passar uns mesos a Barcelona i a París.
De fet, l’autor de la Rhapsody in Blue va desitjar sempre estudiar amb els grans mestres europeus per apropar-se al món de la clàssica tot i que aquests, sàviament, van aconsellar-li que seguís fent el que feia. Ravel, per exemple, va dir-li: “per què vols ser un Ravel de segona sent un Gershwin de primera?”. El propi Schönberg, estèticament als antípodes del jove Gershwin, el tenia molt ben considerat; li reconeixia un gran talent artístic i apreciava el seu llenguatge, que definia com genuïnament novaiorquès i fidel reflex de l’univers del Hollywood de Fred Astaire o de Gene Kelly.
L’any 1928, quan Maurice Ravel es trobava a Nova York, Gershwin el va convidar al Cotton Club a escoltar jazz a càrrec de músics negres nord-americans. Com a resultat d’aquella visita al local de Harlem, el compositor francès escriuria la seva sonata per a violí i piano on la influència del jazz hi és més que evident. A Gershwin li passaria el mateix, però, a l’inrevés; a la seva celebèrrima òpera Porgy and Bess, la música atonal i expressionista hi és ben palesa arran, precisament, de la seva relació, musical i esportiva, amb el pare de la música dodecafònica.
El 1942, Arnold Schönberg escriu el que seria el seu concert per a piano i orquestra per encàrrec d’un dels seus alumnes de composició, un reputat pianista més proper al jazz o als musicals que no pas al serialisme del seu mestre; em refereixo a Oscar Levant, gran amic de Gershwin qui, a l’hora de la veritat, es desentendria de tocar-lo tot i ser-li dedicat; i és que Levant no s’esperava en realitat un concert; ell només havia demanat a Schönberg una peça per a piano sol. S’explica així que l’estrena la fes el virtuós d’origen austríac Eduard Steuermann un 6 de febrer de 1944 a la ciutat dels gratacels amb l’Orquestra de l’NBC dirigida per Leopold Stokowski, la formació simfònica fundada pel llegendari Arturo Toscanini l’any 37 en el si de la gran cadena de TV nord-americana. El concert el patrocinava la General Motors.
Steuermann, que també era compositor, va estar molt vinculat a la Segona Escola de Viena encetada per Schönberg i els seus dos deixebles Alban Berg i Anton Webern, sent el pianista de la Societat per a Audicions Musicals Privades creada també per Schönberg l’any 1918 a la capital austríaca amb la finalitat de donar a conèixer les obres dels grans compositors contemporanis: Bartok, Busoni, Debussy, Mahler, Ravel, Scriabin, Richard Strauss, Stravinsky, etc. Steuermann va ser, a més a més, professor de la Julliard School de Nova York entre el 1952 i el 1964, on Alfred Brendel, Moura Lympany o Menahem Pressler eren alumnes seus.
Com Richard Wagner, Arnold Schönberg patia de triscaidecafòbia, és a dir, pànic al número 13. Naixia un 13 de setembre i moria un 13 de juliol. Degut a això va canviar el títol de la seva òpera Moses und Aaron, traient-li una a perquè no tingués 13 lletres. Al marge de la fòbia, aquest excepcional compositor va ser també un gran pintor, inventor i dissenyador de moltes coses relacionades amb els escacs o el tenis i va dissenyar fins i tot un faristol plegable que ocupava molt poc espai; i és que quan es té talent...
* Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc