'APM?'

Des de l’any 2004, i ja en fa 14, existeix a la TV3 el programa APM? (alguna pregunta més?). El que molts potser no sabeu són els seus orígens. Són de l’any 1995 com una secció del programa informatiu matinal de Catalunya Ràdio i creat pels periodistes Antoni Bassas i Xavier Bosch. Un programa d’humor on es repassa l’actualitat catalana i general, que començà amb la repetició de pífies o errors de professionals de la cadena de televisió. Un programa d’entreteniment fet inicialment de forma rudimentària que de mica en mica s’ha anat perfeccionant i ara ja compta amb quasi vint seccions.

Un dels avantatges de l’APM? és que en bona part es nodreix d’aportacions dels propis teleespectadors, els quals poden participar mostrant les piruetes, pífies i de vegades accidents d’ells mateixos, els seus fills o amics. Com dic, aquesta secció s’ha anat perfeccionant i el 25 de juliol passat s’emetia el programa número 535.

APM? ha aconseguit, fins i tot, el premi Ondas 2014 al “millor programa de televisió en emissores i cadenes no nacionals”.

Però jo, on voldria anar a parar, és en la popularització d’aquest tipus de televisió: la d’ensenyar els errors, les caigudes, les piruetes, les proeses, i a vegades crítiques a determinades persones o esdeveniments.

A aquest espai hi ha trampa. Poso un exemple. Quan algú fa una cistella de bàsquet des d’una distància i posició inversemblant. Que sembla impossible. La trampa està a mostrar una –la bona– de les desenes o centenars de vegades que hom ho ha intentat. I és clar, es mostra la que entra. La participació dels teleespectadors té l’avantatge, per als productors del programa, que gràcies a ella hom veu coses o fenòmens (com cau un llamp, o un cotxe és arrossegat per una rierada, etc.) que si no fos pels qui hi eren i ho enregistren, ningú s’assabentaria. Hi ha casos, però, que en comptes de riure fan plorar, o si més no pensar. Com les imatges que recentment hom pot trobar a Instagram, Twitter, Facebook, a l’APM? o en altres plataformes: les d’un parell de turistes que no es coneixen de res que estan davant de la famosa Fontana de Trevi, a Roma, i es barallen per fer-se una selfie precisament al mateix lloc. La gràcia és que algú que ho va veure ho grava i ho penja a les xarxes. Certament l’escena –com deia– més que riure fa plorar. I fa plorar en veure on hem arribat com a persones. Barallar-se com dues verduleres en la disputa d’un espai efímer on col·locar-se per fer-se la selfie. Una selfie que ens mostra que allò important no és la meravellosa Fontana de Trevi, sinó que hom hi surti. El de menys és el decorat, l’obra d’art.

Un altre cas digne d’aparèixer a l’APM?. El que va tenir lloc el passat 31 de juliol a l’aeroport de Barcelona: el vol 8841 de la Companyia Ryanair que es disposa a sortir rumb a Eivissa i va començar a sortir fum i es va fer evacuar l’avió per la rampa davantera del Boeing 737. A un passatger no se li va ocórrer res millor que gravar (i gravar-se) aquesta evacuació excepcional però amb el mal gust de fer comentaris irònics despectius per la companyia i els passatgers. Unes imatges que al seu autor li va faltar temps per penjar a les xarxes socials. Material per a l’APM? I tant! Per a l’APM? i altres plataformes. Un altre aspecte negatiu d’aquesta gravació, que no dura un minut, és que mentre la majoria de viatgers saltava per la rampa davantera, per la posterior, en canvi, no s’hi veia baixar ningú. La impressió era de caos. La filmació també ens mostra la manca de solidaritat que s’evidencia entre els passatgers i que alguns, fent cas omís de les instruccions que es donen per part del personal de vol en casos d’emergència, com el que ens ocupa, baixaven pel tobogan carregats amb paquets i maletes.

En aquesta filmació queda en evidència que molts passatgers no fan el més mínim cas a les advertències que, en persona o a través d’un vídeo, se’ls ensenya als viatgers abans d’enlairar-se l’avió i que han de fer precisament en casos com el que acabem d’explicar.

D’una televisió on els espais tenien un format ben estructurat, amb una informació que havia passat per la redacció i que era llegida o comentada per un presentador o presentadora acompanyat d’imatges s’està passant a donar tant o més relleu a informacions com l’APM? que ens fan riure, entretenir, mostrar certes habilitats, o per contra algunes trompades, caigudes, que res aporten però que des del sofà de casa ens fan passar una bona estona.

Em temo que l’APM? i programes similars aniran guanyant espai i protagonisme. Ens estem prenent la vida com si fóssim a l’APM?

Caldrà fer zàping –signe de llibertat– quan hom vulgui veure altres temes, o algun programa a l’antiga: és a dir, fet per periodistes ben informats que ens aporten novetats, informació i coneixements.

APM?