Aquest país d'Andorra

Tal dia com avui, el dissabte 25 d’agost del 1883, mossèn Cinto Verdaguer va fer una de les excursions més significades de la seva vida. A trenc d’alba partia dels orris de pla Subrà, aigües amunt d’Auzat. Només començar a caminar, s’enfilava per les costes dretes i alteroses de la banda de llevant de Montcalm i des del coll de Riufred, decidit cap a la Pica d’Estats. D’allí altre cop al coll de Riufred i de seguida els 2.400 metres de desnivell de descens de la dreta canal de Riufred, que baixaria sota la pluja i la pedra fins arribar a la vall de Solcèn, on ara i ha l’embassament. Des d’allí pujaria fins al port de Creussans, i d’allí, llarga baixada encara fins a la cabana del Castellar, on passaria la nit acollit pels bons pastors.

La pujada a Montcalm i a la Pica d’Estats i la baixada per la canal de Riufred, que és una de les més dretes, relliscoses, dures i fatigoses de tot el Pirineu, més la pujada a Creussans i el descens –ja de nit i cansat– fins al Castellar, va fer escriure a Verdaguer, reposat de la magna excursió, a la taula de Casa Rossell d’Ordino, un dels textos de les seves excursions i viatges, com ell deia, amb una càrrega descriptiva i emotiva sense parió. El tram entre el port de Creussans i la cabana del Castellar li faria brodar un text tibant i amorós a la vegada. Ens hi podem esplaiar ara i aquí, en la tria de passatges, tocant gairebé amb la mà la maleta i el paraigua que tanta fama d’excursionista li donaren al capellà-poeta: “Sota mateix del port hi ha un planellet; cerquí per ell rastre de camí i, si n’hi havia, estava completament esborrat per la calamarsa que acabava de caure. Me n’aní cap a ponent, sota’l planellet vegí un gran precipici; me dirigí envers llevant i, encara que sense veure viarany enlloc, l’emprenguí costa avall, relliscant per l’herba mullada i amb perill d’esbarrar-me. La por de caure m’obligà a posar-me a la mà la feixuga maleta i, arrossegant-la pel rost, o avançant-la de pas en pas, aní baixant la difícil muntanya.”

“En això, s’acabava de fer fosc; vegí un gran estany davant meu, i en va cerquí per ses vores cap camí. Tarters perillosos per ací, herba gerda per allà, i la fosca per totes bandes, anant-se fent més negra cada punt. /La nit era vinguda ja amb tota sa foscor; jo em trobava sota’l cingle, mes en un rost herbós casi tan dret com lo precipici de dalt. Los trossos d’herba relliscanta succeïen als tarters, on era fàcil trencar-se una cama, o rocs i géspec barrejats me oposaven doble entrebanc i perill a la vegada. L’amplor del cel me deia que la vall no era tan escafida com jo temia, i la remor del torrent que murmurava, crescut amb la aigua i pedra que acabava de caure, me deia que entremig d’ell i el rost hi havia algun espai. Això m’animà, i, de pas en pas, palpant amb lo paraigües, a rossegons i a quatre grapes, atravessí el pedregam i guanyí la ribera.”

“Allí crido, xiulo, ahuco, i no em respon sinó el torrent amb sa veu forta i aterradora; alcí los ulls al cel i em semblà veure parpallejar una estrella entre els feixucs i grossos núvols que s’arrossegaven d’un cim a l’altre. Aquella estrella me féu l’efecte d’un ull que m’aguaitava des de allà dalt, i em tranquil·lisí. ‘Déu te sab aquí’, me diguí a mi mateix, ‘i Ell té compte fins de l’insecte que llaura la pols’. Asserenat, me poso en ses divines mans, consolat de passar la pluja sota un roc, si calia, d’estar-me de sopar com m’havia estat de dinar, per haver-se’m acabat a mitja matinada les provisions.”

“Procurant enfonsar mes mirades en aquelles tenebres palpables, avansí un tirat de pedra, vers on lo torrent roncava més fort, donant-me avís de que ses aigües patien, esqueixades en un horrible precipici. ‘Si no trobo el viarany, aquí em calrà fer nit’, Alço de nou lo cor a Déu, i em poso a dordoiar amunt i avall per la mateixa vora de l’abisme. M’hi acosto, i provo de baixar-hi, no fent un pas sense fer anar davant lo bastó del paraigües. Arribo a baix, i, !oh fortuna!, aquell caminet, com una mà misteriosa, m’anà guiant per vora el riu, a través de còrrecs i torrentals que s’hi abocaven, podent-m’hi fer caure a mi una pedra girella que es trabocàs, una ensopegada en un tronc d’arbre, o una relliscada en l’herba fangosa.”

“Així caminí llarga estona, aixafat i trencades les cames pel pes de la maleta, molestat per la gana, i més per la set, no gosant beure aigua per ser de calarmarsa i trobar-me molt suat, i, sobretot, travat per la fosca impenetrable. Era la primera vegada que veia aquest país d’Andorra, i no sabia en quina direcció estaven les primeres cases, si hi havia llenyaters en lo bosc, pescadors en lo riu i pastors en la muntanya; mes ‘avansem’, me deia jo, ‘que, ribera avall, quelcom hi ha d’haver’.”

“En efecte; tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon cor l’esperança de trobar un socors. Lo rumor de l’aigua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de ‘terra’ després de llarga y tempestuosa navegació, no foren mai tan dolços per mes orelles com aquell lladruc, que, millor que no ho haguera fet una veu humana, semblava dir-me: ‘Vina, viatger extraviat, a esta cabana hospitalària: si tens set, ací hi ha un vas de llet per beure; si tens fam, hi ha un bocí de pa per menjar; si tens fred, ací hi ha foc per escalfar-te; si tens son, ací hi ha un pallús per dormir’. Açò era ver; de tot hi hagué en la barraca, i lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquell pa negre, i no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra los coixins de ploma d’oca del més ric palau.”

“L’endemà, 26 d’agost era diumenge; me lleví a punta de dia per anar a celebrar la santa missa en Llors, sufragània d’Ordino”.

Aquest país d’Andorra..., ai aquest país d’Andorra..., si ara el veiés mossèn Cinto, que hi feia “llenyaters en lo bosc, pescadors en lo riu i pastors en la muntanya”, què n’arribaria a dir, amb pocs ramats i encara més pocs pastors... i què li semblarien les barquetes a Tristaina?