Excusar-se

Disculpar-se, excusar-se són sinònims per expressar haver-se equivocat en qualsevol àmbit del quefer humà. I és el mínim que podem fer quan se’ns en va la mà, l’olla, el que sigui. Jo recordo que no fa pas massa temps, quan havies errat –jo també– et disculpaves de viva veu, o per carta –que diu aquest boig!, si avui ja gairebé ningú envia cartes..!–. Continuo creient que encara té més valor fer-ho per carta per allò tan anacrònic per a alguns d’scripta manent, verba volant, és a dir, les paraules se les emporta el vent, i en canvi l’escrit sobre paper roman, almenys si no s’estripa, una colla d’anys després.

Ara s’utilitzen mecanismes més del temps, i ho fan sobretot els polítics, o els càrrecs institucionals, quan se senten atacats i per exemple envien per twit sentències tan exquisides com aquesta: “Sincerament us en podeu anar a la merda”, segons he pogut llegir a la premsa, amb excuses incloses.

Estructurar tota l’acció política via Galàxia comptes de Twitter, com fan els Trump i els que, malgrat que el critiquin i l’insultin, fan el mateix, substituint la via Galàxia Gutenberg, dona una magnífica ocasió per esborrar allò que s’ha escrit, normalment amb grans errors gramaticals i de sintaxi, en cas d’equivocació o d’insult.

Si ho has fet de viva veu, excusar-se té un significat més humà, escoltar la veu o el silenci de l’altre és quelcom més profund, en principi. I excusar-se per carta significa l’esforç de posar negre sobre blanc per trobar el mot més proper, més exacte, potser més humà també. I ja no pots esborrar el que has escrit. Sí, esquinçar-lo i llençar-lo a les escombraries, o cremar-lo, però tot això ja significa més actes de voluntat, més afany explícit per negar aquelles grolleries. Però si has escrit, com feia l’altre dia el director del pla estratègic de turisme de Barcelona, “sincerament us en podeu anar a la merda”, carai, i esborrar-ho amb un simple cop de dit, com si ja no existís el cos del delicte, és a dir la grolleria, la total niciesa, la manca d’urbanisme i civisme –tot i que, per altra part es demana al turista i la ciutadania, això sí, civisme, educació i urbanitat– impropi de qualsevol persona, i més d’un individu que ha de planificar l’estratègia del turisme de Barcelona.

És clar que em diran que no és un problema de Galàxia Gutenberg o de Galàxia tecnològica. És un tema de cretinisme de l’individu, segurament d’educació des de la pròpia família. Però les maquinetes actuals hi ajuden molt. Vostès s’imaginen que no existís Twitter?

La imbecil·litat de Donald Trump seria la mateixa, i la dels seus seguidors també, però segurament no seria president. I si hagués de dir “gossa” a la cara d’una persona o enviar-li una carta en la qual a la seva antiga amiga/col·laboradora li hagués d’etzibar el qualificatiu “gossa”, de segur que s’hi miraria més. O potser no, perquè l’estupidesa humana no té límits, ni de paper o de maquineta.

No cal posseir la intuïció d’un felí per adonar-se que les xarxes socials afavoreixen l’activació de tota mena de sentiments, també els més primitius, sense necessitat de pensar, i que després és més fàcil excusar-se, esborrant-los, és clar, que no pas si queda el record de fitar els ulls de l’altre o d’haver de rellegir i esquinçar la carta, en cas de penediment. Amb les xarxes socials, normalment quan s’insulta no s’apel·la a la raó, tot plegat neix a flor de pell. Es tracta de piular i piular. En aquest món egòlatra es deixen els seus missatges, sentiments, idees, opinions escrivint twitts o WhatsApps, eludint així, rodes de premsa o converses amb periodistes. És gairebé obscè: sembla que estan al bell mig de la realitat i alhora salvats de qualsevol matisació que puguin suggerir els mitjans de comunicació. Obscurantista, vaja!

Per altra part, és un sistema apropiadíssim per llençar els draps bruts als opositors, etzibant-los “i vosaltres més”. És en aquest temps que ens toca viure –l’estricta i controladíssima paranoia– on s’extreu de les entranyes el pitjor de l’ésser humà: en un poc espai (normalment mal escrit) es ridiculitza l’interlocutor com a mínim, o se’l blasma i se l’anorrea.

No sé si a Andorra això de dir “gossa” a algú, o “aneu a la merda”, també ha arribat. Aquí hi arriba tot, i de costum el pitjor. No siguem catastrofistes, que també, de tant en tant arriba quelcom positiu dels països veïns.

Normalment els polítics nostres penso que fins ara utilitzen més els mitjans de comunicació, i no pas per insultar-se tan bar­roerament, o bé ho fan més sibil·linament, sinó per dir que ho respecten tot, i després, això sí, campi qui pugui... Potser sí que hi ha un clima de més teòrica educació –que encara que només fos teòrica, jo me n’alegraria!– entre ells. En la població del país, menys, perquè en general, i no cal burxar gaire, sorgeixen comentaris poc edificants dels qui ens representen. A voltes irònics, a voltes encertats, a voltes impropis, a voltes cínics, a voltes escèptics, algun cop positius. És un vici dels andorrans, de tots els pobles, o només dels italians quan a la primera de canvi, exclamen: “Piove, poco governo?”

Penso que excusar-se és el primer que hauríem de fer, tant si som persones públiques com privades, quan l’hem feta grossa.

Excusar-se exigeix també profunditat, no superficialitat. I menys banalitat, la qual es dona molt en els famosos twitters. Diu molt de la societat superficial en la qual vivim, em sembla. La maquineta s’ha convertit en l’alter ego, també per insultar i per excusar-se, i quedar tranquil. La qüestió, que no en quedi rastre.