Paleontològic o arqueològic?

La iniciativa de “posar en valor” –gal·licisme gràfic– el patrimoni paleontològic del país no pot ser sinó benvinguda, com totes les de divulgació dels valors cultural. Pot semblar, però, que es queda curta. Les mateixes informacions, breus i fins a cert punt complementàries, dels mitjans editats en aquestes valls, tendeixen a limitar el projecte a jaciments in situ, tot reconeixent que “els fòssils són escassos”. Semblaria que el projecte, en col·laboració amb el Govern, l’Institut d’Estudis Andorrans (IAE) i la filial d’aquest, el Cenma, contempla els vestigis coneguts i remet també, indirectament, al debat sobre l’apertura a visites del roc de les Bruixes. Al seu moment ja em vaig pronunciar sobre la necessitat de fer compatible la protecció i l’accessibilitat pública a indrets com aquest.

Pere Canturri (a.c.s.) rebutjava el títol de paleontòleg i es presentava com a arqueòleg. Que ho va ser, pocs ho dubtaran. Ni que la seva curiositat i feina va sentar les bases del coneixement actual dels testimonis materials de la nostra història, en l’amplíssim període que va de la prehistòria a l’edat mitjana.

Si tenim ben pocs “fòssils”, entesos en un sentit més ampli que el concepte literal, disposem d’una abundància considerable d’altres restes, petites i grans, sobre el terreny o als magatzems de Patrimoni, que romanen fora de l’abast de la vista de la ciutadania.

Per esmentar una dada, encara no fa gaire es van presentar el seguit d’objectes trobats durant les successives temporades d’excavacions a la Roureda de la Margineda, diversos centenars i alguns de gran espectacularitat. Ceràmiques molt més antigues de la balma del mateix poble i d’altres enclavaments com ara el poble de Prats, continuen també a la foscor dels mateixos magatzems, per ara a Sant Julià.

Dit d’una altra manera: tret dels gravats a la vora del camí de la parròquia de Canillo i, si es confirma, del nou dolmen d’Encamp, pocs espais paleontològics són susceptibles de l’apertura anunciada a la paleontologia, a no ser que s’emprenguin les accions necessàries per obrir també altres punts d’interès indubtable com ara la balma objecte de l’atenció i estudis dels experts internacionals, dels jaciments lauredians, els de Santa Coloma i fins i tot la cova encampadana d’en Llunci, amb restes de l’edat del bronze constatades, però encara no del tot descobertes mitjançant excavacions.

Per contra, l’arqueologia –concepte més ampli– permetria organitzar un centre d’interpretació, com s’ha fet amb el gran tresors del romànic, en un lloc compartit amb una sens dubte abundant i important exposició museística dels materials, classificats per èpoques, amb les descripcions corresponents –i amb interactivitat, en la mesura que sigui possible– per a una divulgació dels indubtables valors que suposen.

A falta del Museu Nacional, part del programa incomplert pel Govern actual amb suport de la majoria absoluta parlamentària, aquesta instal·lació donaria resposta, parcial, però de prou importància, a la necessitat de divulgació científica i cultural en aquest àmbit.

És clar que per a això, com per a gairebé qualsevol iniciativa pública, caldria un pressupost. No tant que s’enfilés, ni de lluny, a l’alçada dels –del- “núvol”. Fins i tot es podria trobar un espai ja existent i de propietat pública per habilitar-lo, amb les condicions mínimes de seguretat i microclima intern per a la correcta preservació, per molta que fos l’afluència de visitants.

És només una qüestió de voluntat autèntica, i de prioritats. Ja sabem ben bé, però, que a l’hora d’establir un ordre de preferències, el que abasta l’amplíssim espai de la cultura acostuma a passar a la cua de la cua.