A Josep Fontana, 'in memoriam'

Dimarts 28 d’agost, se m’endormisca respectuosa l’andorranitat i em brosten amb força les arrels resseques de Cal Cases d’Oliana.

Soc record d’escola a la Gran Via o a Sarrià. El nen de la mà de l’avi, a les golondrines del port, amb l’Infantil i Cavall Fort. Xiulet d’esmolador i perfum de neules de l’avinguda de la Llum.

Soc l’adolescent que agafa el 22 o el 64 a Sant Gervasi, i el de tot aquell munt de gent i olors quasi oblidades...

La meva insuportable –o estimada, què sé jo!– humitat greixosa d’aquella primera Barcelona, grisa, la de calefaccions de carbó i neveres de gel, colmados curulls, serenos nostàlgics i dos iguales para hoy. Tan, tan meva, i en canvi desapareguda a traïció, tan bon punt me’n vaig allu-nyar...

Per què a tota pèrdua l’acompanya sempre un fotut glop de culpa?

Recordo haver-me abraonat sobre l’ordinador per escriure amb fúria i llàgrimes als ulls, el mateix dia funest, paorós, en què la Bèstia ens arrabassà l’Ernest Lluch.

Avui, en canvi, cap a l’ordinador m’hi arrossego amb tristor i de mala gana. Coses de l’edat, segurament, que concorden amb el tarannà reposat de qui avui ens ha deixat.

Com a Lluch, al professor Josep Fontana li quedava tanta feina per fer, tantes lliçons per donar-nos en aquests pròxims temps de proves i perills, tantes coses per viure que ningú més que ell mereixia poder viure...

Ahir llegia un altre imprescindible, en Joan Ramon Resina, parlant d’asincronismes, i de com els països i la humanitat tota, sempre hem pagat amb l’apocalipsi cada cop que hem comès pecat de conservadorisme.

El sacrilegi de voler retrocedir a temps idealitzats que amb prou feines –si és que mai– van existir.

El professor Fontana va trobar prou arcans en el passat com perquè avui no en repetim les falles, custodiant-ne en canvi els valors, i podent així desbrossar i definir el millor futur possible.

Fou també un observador impenitent, primmirat i compromès del present. D’una actualitat que el duia a endevinar en quines zones del passat podia trobar la dada perduda, l’element fins llavors ignorat, perquè mantingués algun sentit el continuum del relat històric que ens ha dut on som.

Una de les seves troballes més celebrades ens la mostrava ell mateix, encara sorprès, en una entrevista a Vilaweb el 2014. Deia:

“Quan als anys quaranta del segle XIX s’enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia ciutadana diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà.”

“Felip V.”

“I que s’ha de tornar a les famílies propietàries.”

“Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes, consta que van dir en interrogatoris posteriors.”

“Com pot ser que el 1842 existeixi encara aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres?”

“Com perviu?”

“I sense llibres d’història ni escoles que ho expliquin?”

És així com gràcies a Fontana, avui podem saber que aquella puixant i sobtada Renaixença, potser ja des de l’inici fou molt més que uns Jocs Florals.

Que l’Oda a la Pàtria d’Aribau, escrita nou anys abans del fet descrit, potser no fou la gota en un desert, sinó conseqüència d’uns factors entre els quals d’ara endavant hi haurem de posar el de la pervivència ardent en el record dels catalans, passat de mares a fills, de llibertats abatudes un ja llunyà 11 de setembre d’agrenca memòria.

Descansi en pau el gran professor.