Guerra al seneci!

El departament de Medi Ambient i Sostenibilitat hi té l’ull posat, com si es tractés d’una criatura trapella que borina ara per aquí i al cap d’una estona per allà. El seneci, però, a diferència del mogut trapella que s’anirà amansint a mesura que es faci gran, no té aturador i amb els anys guanya en virulència i pot arribar a ser un autèntic maldecap, amb incidència en la qualitat i desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia de muntanya. Ara per ara, com a planta invasora, porta de corcoll les administracions públiques de França, on va aparèixer per primera vegada fa vuitanta-cinc anys, i des d’on s’ha estès cap a altres països europeus: aquí a Andorra i a Espanya, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Alemanya, el Regne Unit i a l’illa de Còrsega. També es troba i la tenen com a planta invasora a Austràlia i a l’Argentina.

El seneci del Cap (Senecio inaequidens) va arribar de l’altra punta d’Àfrica, de la regió del Cap, a Sud-àfrica, en forma de llavors barrejades amb llana d’ovella que era exportada a França. Així s’entén també la seva presència i expansió a Austràlia i l’Argentina, on les grans ramades d’ovelles porten les llavors enganxades a la llana d’un indret a l’altre. A Andorra se la detecta per primera vegada al Serrat, a la parròquia d’Ordino, l’any 1992. Un any després, ja arrela a Andor­ra la Vella i des del 1995 cap endavant s’ha escampat per totes les parròquies. De la seva distribució en territori andorrà en podeu trobar informació en l’informe del Cenma, publicat per l’Institut d’Estudis Andorrans l’any 2016, on es confirma com el seneci guanya terreny i ni l’alçada ni la neu ni el fred li fan res, campant i ensenyorint-se sobretot de les vores de carreteres i marges, però també arrelant per prats i camps. En el tríptic divulgatiu elaborat ja fa 25 anys pel Govern, quan es començaven a veure les seves flors grogues, estiu i hivern, encara en pocs indrets i amb poques mates, ja hi resava, sota el títol: el seneci sud-africà, “una planta que convé tenir controlada”, amb la seguretat que l’advertiment era preludi de l’expansió sense aturador del seneci per les Valls d’Andorra, com així ha estat, malgrat els intents de fer-la fora.

Ara el trobem per gairebé tots els marges de carreteres, generals o secundàries. I en les vores dels horts, i en camps erms, i en prats remoguts pel porc fer, i en erols on s’hi apleta o troba el bestiar i en qualsevol pam de ter­ra assolellada i remoguda, en qualsevol paret d’hort o de camí, allà hi arrelarà i s’hi farà la mata de seneci, que creix ufana i floreix en qualsevol època de l’any. I el problema és que, en tractar-se d’una planta tòxica tan per al bestiar com per als humans, no hi ha més remei que arrencar-la amb arrels i cremar-la en bidons o estufes grans. Una feina, l’ar­rencament, que requereix de gent i d’una constància a prova de tot, d’un arrencar, tornar-hi i retornar-hi tantes vegades com faci falta, perquè la capacitat de reproducció del seneci és molt alta i a l’indret on arrela de fa temps, les llavors queden al sòl. I davant de la realitat de veure com el seneci envaeix indrets on tocaria ser-hi a altres plantes autòctones, perquè té la capacitat d’empobrir la terra amb les seves toxines, i com que no hi ha animal ni de peu forcat ni de peu rodó que el tasti, només se li pot fer front amb una guerra implacable, amb un arrencament generalitzat arreu del país, amb brigades expressament alliçonades, amb guants i morrió, perquè en remenar-les, a part de les llavors emplomallades, molt lleugeres, deixen anar una mena de baf que pot arribar a entabuixar-te. L’única cosa bona que té el seneci és la poca profunditat amb què arrela i amb una sola mà, i sense eines, pots arrencar la mata i si és molt gran, amb les dues mans, però sense requerir gaire força. És l’única cosa bona que té, la resta tot dolent. I no diguem si es dalla algun camp amb herba i s’arriba a barrejar seneci amb el farratge, perquè la vaca que en tasti patirà els efectes de les toxines de la maleïda planta, si no detecta amb el nas abans el seneci i deixa de menjar el farratge.

Guerra al seneci!, arrenquem-lo tot abans no faci de les muntanyes andorranes un tapís de groc quan és tendre i de color de secarral eixarreït en assecar-se. Guerra al seneci! I a esperar a veure si les investigacions, que són tractades com a qüestió d’estat, fetes per França i pel Regne Unit, donen alguna via d’esperança per tal d’atacar el seneci amb armes naturals. A França, treballen amb un fong (Puccinia lagenophorae), que l’ataca (Senecio inaequidens), com ho fa el maldiu de la vinya. I al Regne Unit, mimen un escarabat, el (Longitarsus jacobaeae), i miren de fer-ne exèrcits, perquè s’alimenta i li agrada a cremadent el seneci del Cap. Mentrestant, no deixem que ens colgui de tot aquest maleït seneci i si pujant a Envalira n’atrapeu alguna mata, amb aquell groc hipnotitzador, pareu i arrenqueu-la i cap a dins d’una bossa, que no pugui ni respirar.