Un any després del 17-A

Ja ha passat un any des de l’atemptat del fatídic 17 d’agost del 2017 en el qual 16 persones de diverses nacionalitats van morir atropellades i 137 van resultar ferides per una furgoneta a la Rambla de Barcelona i també a Cambrils en un atemptat gihadista. Un any en què encara queden molts interrogants per tancar. Per què uns joves magrebins que vivien a Ripoll es van radicalitzar fins al punt de preparar i causar la matança? Les persones afectades i familiars han rebut l’ajuda necessària? Es poden produir atemptats semblants? Un any després d’aquesta tragèdia –una més en el rosari de crims comesos per fanàtics islamistes allà on poden–, hi ha seguretat que no torni a passar? L’Estat Islàmic ha estat derrotat allà on s’havia instal·lat. Però el que no ha desaparegut és l’odi de certs ideòlegs islamistes radicals, fanàtics, que volen imposar per la força i, si cal, la violència, els seus valors, la seva ideologia. I, si cal, es mata gent innocent com la del 17-A. Aquelles persones mortes eren del Canadà, França, Bèlgica, Alemanya, Austràlia, els Estats Units, l’Argentina, Itàlia, Grècia, Portugal i també d’Espanya. Eren simples turistes. Persones com vostè o com jo que un dia ens ve de gust passejar per un dels llocs més emblemàtics de la Ciutat Comtal. Per als fanàtics eren infidels, enemics que com que no pensaven com ells s’havien d’atacar. La commemoració del 17-A, tant a Barcelona com a Cambrils, s’ha fet amb sobrietat i tothom, ciutadans i autoritats, ha mantingut una actitud de respecte i record de les víctimes innocents. Només calia veure el mosaic de Joan Miró ple de flors, d’espelmes i escrits en record seu o expressant sentiments universals en favor de la pau o el No tenim por. Perquè és això el que volien sembrar: la por, el terror. Crec que a Barcelona i altres llocs on hi ha hagut atemptats terroristes semblants ha prevalgut la serenor, el sentit comú, mantenir-se dempeus, amb dignitat, i encarar el futur a erradicar els gihadistes sense caure, però, en la xenofòbia. Molts islamistes també s’han manifestat al mateix costat. Ells també rebutgen els fanàtics. Ells tenen, en bona part, la solució i estar amatents, ara més que mai, que a les mesquites no hi ha lloc per a l’odi, el terror, la mort. Alberto Manrique, coordinador de la unitat d’atenció i valoració a afectats pel terrorisme (Uavat) i víctima de l’atemptat d’ETA d’Hipercor (1987), també a Barcelona, on hi va haver 21 morts i 45 ferits que anaven a comprar a un hipermercat, demanava una treva a la classe política i que “no utilitzin el dolor aliè per fer política”. I així ha estat, si exceptuem alguna sortida de to que no val la pena destacar. Per una vegada, i que serveixi d’exemple, polítics i ciutadans van saber estar a l’altura que el moment exigia. Que tothom en prengui nota. I tant de bo mai més s’hagi de fer una crida al respecte a les víctimes. Vaig seguir amb atenció tots els actes que es van fer i vaig veure que després d’un any hi ha hagut afectats que no han tornat a posar els peus ni a Barcelona ni a la Rambla. En canvi d’altres han fet just el contrari: han tornat perquè a Barcelona noten la presència, el record, d’aquell ésser estimat que hi va perdre la vida o va quedar ferit o traumatitzat. De la tragèdia del 17-A també em quedo amb l’excel·lent actuació dels mossos d’esquadra i dels serveis d’urgències. En primer lloc acudint a la Rambla de Barcelona pocs minuts després de l’atemptat (va ser a mitja tarda amb la Rambla plena de turistes) desplegant un dispositiu professional que no té res a envejar d’altres cossos gràcies al qual es va atendre ferits (físics i psicològics), resseguir la pista de criminals fins a Cambrils i les investigacions a Ripoll. El balanç en aquest sentit és més que positiu. Ens hem de facilitar de tenir un cos de seguretat i d’atenció als ferits tan ben preparat. I tant de bo no faci falta que mai més ho hagin de tornar a demostrar. Durant tot l’any s’han anat seguint pistes d’altres potencials terroristes amb detencions, sovint gràcies a l’acció combinada de policia de diversos països, el qual, de ben segur, ha evitat nous atemptats com el que es va viure aquell 17-A a Barcelona i Cambrils. A un any vista hom creu que l’eslògan No tenim por, com també L’Islam és Pau, han funcionat. Volem viure en una societat on hi càpiga tothom, tolerant, democràtica. Que l’única exclusió sigui, precisament, la intolerància, el terror, com ens volien imposar els gihadistes fanàtics. No tenim por!