L'estrany suïcidi d'Europa (I)

L’étrange suicide de l’Europe. Immigration, identité, Islam (L’Artilleur/Éditions du Toucan; 2018) és el títol de l’obra del periodista Douglas Murray, que escriu a The Sunday Times, a The Wall Street Journal i a The Spectator. És un treball periodístic de recomanable lectura si és vol copsar el fenomen actual de la immigració massiva i les seves conseqüències per a Europa. Més enllà de palesar que, si bé a Europa Occidental els corrents migratoris s’han succeït des de final dels anys seixanta, Murray afirma que és darrerament quan el continent canvia a gran velocitat. És quan s’evidencia que “en assumptes migratoris els responsables europeus sempre prefereixen prendre posicions generoses, obertes, que els proporcionen resultats mediàtics i immediats, no obstant això, saben molt bé que aquestes conduiran a problemes nacionals a llarg termini i que aquests problemes comencen a ser perillosos”. Cal deixar ben clar que, en la meva opinió, el conflicte no són les persones que migren cap a Europa, provinents d’un lloc geogràfic i de cultura i manera de viure diferent. Cal tenir en compte l’envelliment dels europeus, que fa necessària la incorporació de nous ciutadans que aportin els millors valors de la seva cultura original per millorar l’autòctona. El problema rau en el canvi del caràcter que ha transformat el corrent migratori en els darrers cinquanta anys. De ser “temporal” passa a ser de “poblament”: massiva, mal acollida, mal controlada, i que té repercussions en tots els àmbits com són l’escola, la vida quotidiana, les relacions laborals, la seguretat, la delinqüència. Aquesta ingerència genera un seguit de patologies socials, fractures culturals i confessionals que, totes juntes, incideixen en els costums dels pobles històrics del continent europeu, i d’una manera o altra, en modifiquen la seva composició. Si les invasions colonials mitjançant la força militar són reprovables, igualment d’inquietant ha de ser la invasió massiva però pacífica d’un poble o de tota una cultura que, esdevenint majoritària en el temps, evolucionarà fins a sentir-se colonitzadora. Acceptaria el ciutadà europeu renunciar als valors democràtics assolits com, per exemple, la llibertat de vestir, d’igualtat de sexes, la llibertat de religió, de llengua, cultura? És una pregunta que es formulen molts ciutadans que no comparteixen ideologies nazi, racistes o xenòfobes. Se’ns explica que el gran flux migratori a Europa és el resultat de les guerres de Síria i de la fam que això provoca. Això és parcialment cert quant a la procedència geogràfica, ja que la immigració procedent de l’Orient Mitjà ve de diversos llocs, des de l’Afganistan fins a Líbia, passant per l’Iraq. Sense negar la realitat de la guer­ra i la fam com a primera motivació per deixar el seu país, hi ha un molt important nombre de persones, en particular els més joves, alguns dels quals es poden permetre, ells o la família, pagar significatives quantitats a les màfies que es dediquen al tràfic d’éssers humans. En la majoria dels casos aquestes persones no són fugitius obligats per la fam o la guerra, i els atreu la conveniència, legítima i justa, de viure en un estat de providència, que a les imatges diàriament poden contemplar com una realitat en els seus televisors. Un altre factor a tenir en compte és que estan convençuts que el dret d’asil és un dret universal, i que a la UE, la lliure circulació de persones i d’establiment està (cosa que és certa) consolidada com un dret constitucional que empara fins i tot els immigrants. Reclamen (no demanen) ser acollits en els estats on estimen que l’estat del benestar està més avançat. L’acolliment ja no és per a ells una lliure concessió per part de la societat receptora, sinó un dret reconegut formalment als immigrats, des del moment que són acollits per un estat europeu. I això explica l’article publicat conjuntament pels diaris alemanys Der Freitang i Huffington Post Deutschland l’octubre del 2016, on un immigrant de Síria explicita el fet que els “immigrants ja estan farts del poble alemany en perpetu estat colèric, que s’agita i insulta. Poble” –diu l’articulista– “estructurat per racistes a l’atur”. I conclou sentenciant que “nosaltres, els refugiats, no volem viure en el mateix país que vosaltres. Podeu, i jo crec que és un deure, marxar d’Alemanya”. Predisposició que sembla compartir Lamya Kaddor, d’origen també sirià, que des d’un plató de la televisió alemanya explica que “en l’esdevenidor ser alemany no voldrà dir tenir el cabell ros i ulls clars, sinó més aviat ser d’origen immigrant”, argumentant, en el mateix sentit conceptual, que és un dret i no una concessió. Hi ha altres exemples com els aldarulls a Suècia, on alguns dels immigrants es neguen, invocant el dret del lliure establiment, a traslladar-se a les zones geogràfiques assignades per les autoritats governamentals, com Malmö, la tercera ciutat de l’Estat, on el 50% dels seus habitants són ja immigrats. Sense descartar els incidents que van tenir lloc a Luton, ciutat del Regne Unit l’any 2016 durant la desfilada militar en honor d’un regiment de l’exèrcit britànic on la població autòctona solament representa el 45% de la totalitat. La convicció que el dret d’asil és un dret universal de la persona i no una facultat lliure de l’acollidor complica encara més el necessari diàleg entre cultures destinades a conviure, que vol dir relacionar-se i no imposar. A mitjà i a llarg termini el més probable és que aquesta convivència acabi amb una confrontació social. I això no és tot. El flux migratori, relativament nou, provinent de l’Orient Mitjà, ens fa posposar en segon pla la continuïtat del procedent de l’Àfrica subsahariana, amb igual, o més morts, enter­rats en el desert del Sàhara, que, sense sortir amb tanta assiduïtat als telenotícies, com els morts al Mediterrani, són una realitat. Europa envelleix i es buida d’europeus, en tant que Àfrica vessa de gent jove i de vida. Cal esperar, doncs, que continuarà una imparable immigració en massa vers Europa. Aquest serà, pel que queda de segle XXI, el màxim repte difícilment defugible. En un futur, no més enllà de l’actual segle, el més probable és que el continent europeu hagi de fer front addicionalment a una invasió pacífica i inevitable de les cultures africanes, amb un alt índex de fecunditat superior al de la seva població, i no podrà evitar-ho aplicant solament polítiques de fronteres tapiades. Avui dia Europa compta amb 510 milions d’habitants, envellint. Àfrica en té 1.250 milions, dels quals el 40% tenen avui menys de 15 anys. L’any 2050, amb el ritme actual de despoblació europea, 450 milions d’europeus faran front a 2.500 milions d’africans. Si els africans segueixen altres exemples d’algunes parts del món, Europa tindrà d’aquí a trenta anys entre 150 i 200 milions d’afroeuropeus, contra 9 milions actuals (Stephen Smith, La rue vers l’Europe; Ed. Bernard Grasset, París, 2018). De complir-se les previsions quan l’actual generació europea hagi traspassat, Europa no serà més Europa, i els seus pobles no tindran la mateixa pàtria. En serà una “altra”, de millor o de pitjor, però certament diferent. Molt diferent. La democràcia liberal europea, fonamentada en “opinions” i en “majories”, que inevitablement responen a la pluralitat de cultures, seran canviants, quedarà buida del seu sentit deliberatiu i substituïda per “conviccions naturals” segons la cultura de cadascun. Als Estats Units precursors en matèria d’immigració en diuen d’això identity politics. Unir, de manera massiva i al mateix temps, pobles tan diversos com l’Orient Mitjà i l’Àfrica subsahariana i mantenir una mínima cohesió social no és gens fàcil, per no dir impossible. Estarà Europa disposada a renunciar a la democràcia participativa, per incorporar una teocràcia, o retrocedir en l’anomenada igualtat de gènere, o qualsevol altre valor propi? Una resposta negativa suposa que en un moment o un altre del recorregut hi haurà d’haver confrontació social.

*Òscar Ribas Reig, Excap de Govern