La saó de Meritxell

La millor manera de fer gran un país, de donar-li tremp i esperança per al futur, passa per entrelligar la convivència personal, el viure de cadascú, amb el batec col·lectiu, amb la societat en conjunt. Conviure, establir unes relacions amables i col·laboratives, té molt més sentit i valor que el mer fet d’habitar, de residir, d’ocupar un espai viscut de portes endins però sense o amb ben poca incidència en la vida social més immediata. Per això, i ja des dels primers agrupaments humans que cercaven el caliu necessari quan decidien viure en coves i després en poblats de cabanyes, les activitats conjuntes, aplegar-se amb motiu d’un acte protagonitzat per tothom, la celebració lligada amb el pas del temps a la recordança d’un fet notori ja esdevingut, va suposar i suposa la possibilitat de trobada i convivència durant unes hores per a celebrar en aquell moment i en aquella diada l’acte que simbolitza el batec col·lectiu afermat en la consciència de ser i de formar part d’un lloc, d’un territori concret.

La diada de Meritxell és una d’aquestes trobades ancorades en el sentiment col·lectiu, comunitari. Amb el rerefons antic de segles de fe i amb la litúrgia cristiana en primer terme, la celebració de la festivitat de Meritxell suposa relligar, any rere any, la consciència d’una comunitat, d’una societat, l’andorrana, amb els anhels d’afirmació i de pervivència d’uns valors convivencials sense els quals ni la fesomia ni el caràcter tindrien les línies ben definides. Meritxell, com bé ens recorda sovint qui n’és el seu custodi, mossèn Ramon de Canillo, és un far el feix de llum del qual arriba endins del cor i del pensament de tot Andorra. Aquest far, que alguns voldrien només enfocat estrictament a la celebració religiosa, tallant les ales als actes oficials en els quals els representants del poble assisteixen com a autoritat que són, aquest far dèiem, ha d’il·luminar el camí del país sencer, la singladura de l’Estat andorrà per les encrespades mars que l’envolten. I és precisament a Meritxell, allà al santuari, on hi podem trobar el caliu necessari que endolceixi i amoroseixi les batzegades i la cridòria escampada en el dia a dia pels altaveus d’aquest món modern més atent a la faramalla, a l’estirabot, a la difamació i a la falta de respecte que a les expressions d’amistat, d’afecte, de convivència, de de fe, de creences. La immediatesa de l’espetec del coet o de la traca, malmet la serenor i el sentiment de pau, de silenci, de benaurança, i distreu de veure la veritable condició humana. “Qui de tot en faria foc –resa una dita antiga i sàvia–, no sap apreciar el caliu humil d’una sola brasa.”

El caliu de Meritxell, viscut i reviscut cada any, ha de guiar les intencions i les voluntats dels qui tenen la responsabilitat de guiar els destins del poble andor­rà. Els escons del Consell General i les cadires del Govern on seuen avui, altres els ocuparan més endavant, i aquells a la vegada, quan acabin el seu mandat, passaran el relleu a altres. I per això és tan necessari el caliu humà, la convivència franca, que evita l’establiment de murs de separació i entotsolar-se en la vanaglòria. Però Meritxell encara té un altre pretext per celebrar la diada amb la ment oberta al sentiment de poble: la saó, el nodriment, l’aliment espiritual que acompanya la vida i sense el qual seríem només estaquirots, màquines sense molla de sentiment. La saó de Meritxell, que cala fonda en els nostres interiors, en el cor, en el pensament, en el raonar també.

Permeteu-me acabar, avui que celebrem la diada de Meritxell, amb unes paraules de mossèn Cinto Verdaguer, aquí escrites en dedicació a mossèn Ramon de Canillo. Les va dir Verdaguer el 12 de gener de 1902, a Barcelona, des del faristol de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, sis mesos abans de morir, en el record necrològic que feu per Joaquim Rubió i Ors (lo Gayter del Llobregat), del qual aquest 2018 celebrem els dos-cents anys del seu naixement. Verdaguer es referia a la llengua catalana. Pren-les, mossèn Ramon, com a ofrena i amical aroma de bons sentiments murmuriosos entre tronada i tronada:

“Havia arribat la hivernada cruel que eixona els arbres, espampola les vinyes i despulla de verdor les hortes i jardins, donant a boscos i camps quelcom de l’aspecte solitari i trist dels cementiris. Una malastrugança ter­rible li anava llevant les forces, ensems que li prenia els devots. No hi havia remei per ella; los metges aciençats ja no li trobaven lo pols i la donaven per morta. Mes veus aquí que a la hora més impensada, a principis del mes en que floreixen los ametllers en les encara gelades vores del Llobregat, s’hi sentí tot plegat l’espinguet d’una cornamusa tocant aires i tonades de la terra. Les cançons del Gayter del Llobregat ressonaren ben prompte per tot Barcelona, i de ribera en ribera i d’afrau en afrau per tot Catalunya.

¿Vos heu escaigut mai a muntanya i en alguna masia emboscada quan apunta la primavera? La condolada merla, aucell que per ser lo primer de cantar anomenen en la Guilleria l’aucell solitari, des d’un xaragall fa sentir tot plegat son xiulet de flabiol de pastor; sa cançó és ben curta, no té més que dues o tres notes; mes no triga a respondre-li el cucut, dient amb veu alta lo seu nom des dels arbres que borronen. Tot seguit l’alosa, l’aucell de Sant Francesc, com si vingués de sentir la seva lliçó espiritual, se’n puja, se’n puja cel amunt cantant a Déu son himne del matí. Les intrèpides orenetes no triguen a arribar de son llarg viatge, i joioses de tornar a llurs nius i de reveure ses rodalies enyorades, comenten frissoses ses anades i vingudes, ses corredisses, danses i giravolts de balladora esbojarrada. Lo pinsà piteja en la coromina, lo pigot assaïna en la roureda, i la perdiu escotxega en I’aubaga, cercant entre les farigoles un recó per niar; i allí baix al peu de la font murmuriosa, entre la bardissa i lo bosc, lo rossinyol assaja sa primera cançó, la més bonica que els homes ¡ai! poden sentir en aquesta vall de llàgrimes.”

Que passeu una bona i joiosa Diada de Meritxell!