Valors d'avui i valors d'ahir

Alguns diuen que la democràcia, com a projecte polític, ha perdut l’ímpetu transformador dels seus valors essencials, aquells que van començar a construir-se a la vella Atenes.

A Andorra es comenta que s’han evaporat els valors que han fet possible la supervivència del país, fins avui.

Per què no en recordem alguns, breument, d’aquests valors o principis: la igualtat política; la igualtat en l’ús de la paraula; la força per gosar utilitzar-la per dir la veritat; la voluntat de participar en el quefer comú; la vocació de la llei per la justícia; el sentit de la justícia i de la vergonya, com a fonaments de la sobirania; la justícia en si mateixa, la manca de la qual és l’únic mal veritable; la pietat, aquesta altra igualtat davant del dolor, la desgràcia dels altres, prova que existeix la dignitat humana; l’educació en el sentit del cultiu permanent de la personalitat i de les facultats morals i intel·lectuals; el perfeccionament com a projecte personal i col·lectiu; la llibertat com a atribut inalienable de l’ésser humà; la felicitat com a realització plena de la personalitat i com a raó de ser de l’Estat. Fites de la vella Atenes.

Sempre he pensat, però, que la democràcia sempre és in fieri, és a dir, sempre s’ha de conquerir i reconquerir i de manera continuada. I si envelleix, perquè envellim nosaltres, és perquè ha deixat de ser fidel a les seves essències: la democràcia, un sistema pensat perquè la persona humana es pugui realitzar com a animal polític. Un sistema que vol corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social utilitzant la igualtat política. Un sistema per assajar d’aconseguir la igualtat i la llibertat de les persones per mitjà de la màxima identificació entre els governants i governats. Un sistema que propugna que l’interès comú sigui definit i defensat pel conjunt de la societat. Un sistema altruista que va crear la política com a dret de conciliar la voluntat de tots per conservar la democràcia.

Em sembla que si volem conservar la democràcia no podem perdre de vista aquests valors i aquesta deontologia política nascuda dels grecs.

Creiem que vivim en una democràcia però hem acceptat com un fet natural que tinguin més importància els representants que els representats. Tinguin més poder i més prerrogatives aquells que el conjunt dels representats. Això a Grècia no passava. Però, és clar, també podem pensar que l’ideal grec és una pura utopia. Potser sí. Però també cal dir que construir l’esdevenidor mirant i recordant els origens no comporta romandre enganxats en el que van aconseguir els nostres avantpassats, més aviat continuar cercant el que ells també buscaven, amb les eines i els mitjans de la realitat d’avui. És clar que no és tot romandre anquilosats, però s’ha de ser molt prudent per prendre les tisores i tallar per aquí i per allà per fer-se un tratjo a mida (com deien abans).

Com altres, penso que els temps que venen, la línia divisòria entre progressista i reaccionant, entre solidaritat i egoisme, no serà una línia que passi per l’edat, sinó per la virtut política nascuda d’aquells valors antics, adaptats als temps futurs. La igualtat, la fraternitat, l’educació, la prudència, la gosadia... no són mudes, ni patrimoni només dels anomenats joves, també dels vells que són els dipositaris de la memòria vivencial i afectiva. Les màquines, només ho són de la memòria informativa, ara per ara, almenys.

Un dels valors claríssim és la igualtat economicosocial, però el que gairebé tothom accepta és que existeix una desigualtat a molts nivells: principalment s’ha d’afirmar que tothom ha de tenir el dret al que és necessari per al benestar, i ningú hauria de tenir dret a posseir sense límits. Això és el que predica el capitalisme salvatge amb seu a Brussel·les?

Davant d’aquesta pèrdua de valors, cada dia creixent, neixen els populismes de tot tipus, arreu, als països veïns, i a tot el món. A Andorra estem a les portes de noves formes de populisme (dic noves, perquè de velles ja n’hem tingut) en les properes eleccions que proclamin solucions simplistes, del tres pel quatre, que engalipin alguns votants, per plantejar-se i només intentar apaivagar els temps difícils que ens esperen? Temps amb certes turbulències econòmiques, financeres, de cohesió, d’identitat, de sobirania fins i tot, turístiques, comercials? O realment prendrem el brau per les banyes i farem una anàlisi profunda i real en què ens diguem seriosament que ja no és possible viure com abans, fer-se el gran, sense ser-ho, ser un petit estat i comportar-se com un de gran. I continuar fent-se el nou ric?

Només d’una anàlisi molt humil i complexa alhora, que matrimoniï valors d’ahir –i de sempre– amb solucions complexes a noves necessitats, i nous reptes i el corresponent pragmatisme, es podrà continuar escrivint d’una democràcia in fieri, no malaltissa, creixent per fer-se millor i sobretot autèntica. A Andorra, certament.