L'eterna promesa dels països 'sumergents'

Finalitzada la temporada estiuenca i encarant ja la recta final de l’any, primer cal fer un resum del que hem tingut aquest estiu en uns mercats financers en què els Estats Units continuen obtenint màxims, a pesar de tenir un president per molts titllat de neandertal. El cert és que les seves tècniques de negociació, si és que són tècniques, estan donant resultats, i molts països amb els quals EUA té superàvit comercial estan cedint. És qüestió de temps veurem com Europa i la Xina també claudiquen.

La pujada de la borsa americana pot ser molt criticable, en basar-se una altra vegada en l’efecte extraordinari de la baixada d’impostos, en la recompra d’accions per part de les empreses i en els valors més tecnològics. Els múltiples als quals cotitza ja són incomprensibles des d’un punt de vista de valoració, però la realitat és la que és. Mentre a l’agost la borsa americana pujava un 3%, l’europea baixava un 3%, i en alguns emergents –l’eterna promesa– torna a rondar el fantasma de la suspensió de pagaments. Només per posar-ho en perspectiva, la borsa americana s’ha apreciat un 87% des dels màxims previs a l’esclat de la bombolla de Lehman l’octubre del 2007, mentre que la borsa europea ha baixat un 25% en el mateix període, deixant en evidència el contrast entre ambdós models d’economies.

La cosa s’ha centrat aquest estiu en els emergents, especialment en aquells amb forts dèficits públics, en què les polítiques de creixement s’han basat en despesa pública finançada amb deute –quelcom que sona familiar– i amb polítics encara capficats en la fal·làcia de tapar forats amb la màquina d’imprimir moneda. Economies tan fràgils com un vaixell de paper, que se’n va en orris a la més mínima tempesta d’estiu.

Tal fragilitat s’ha vist agreujada en els últims anys per la brillant idea d’emetre deute en moneda estrangera, fonamentalment en dòlars. La jugada era rodona per a tothom: el polític de torn presumia del gran interès inversor estranger en el país i de reduir el cost financer, ja que el tipus d’interès fixat per aquest deute era bàsicament el del dòlar (quasi inexistent fins ara) més una prima de risc en qualsevol cas molt inferior al tipus oficial de la moneda de curs legal del país en qüestió (per exemple un bo argentí a quatre anys en pesos es veu per pantalla al 51%, i al 12% el dòlar). A la part compradora, al gestor / inversor occidental, ja li anava bé. Aconseguia un plus de rendiment sense assumir risc de tipus de canvi. El que passa és que l’economia americana va com un coet i la Fed està rearmant les seves eines monetàries per si la inflació comença a repuntar (cosa que dubto), ergo apujant els tipus d’interès. Tal augment de tipus atrau capital estranger, apreciant el dòlar contra quasi qualsevol divisa amb polítiques monetàries encara expansives, i incrementa el deute d’aquells que s’havien endeutat en dòlars sense ser americans. En cristià, és com si haguéssim demandat una hipoteca en iens –quelcom que també sona familiar– perquè el seu tipus d’interès és molt baix, però el ien s’apreciés. Deuríem els mateixos iens, però més euros. Nosaltres no tenim la impremta (per sort), només una nòmina, però aquests països sí, de manera que, sobre la base d’imprimir com si s’acabés el món, la inflació se’ls en va de les mans i entren en el cercle viciós de la recessió, la inflació descontrolada, la devaluació de la divisa i la misèria per a la població, que és qui al cap i a la fi acaba pagant els despropòsits del polític.

El deute de països emergents denominat en dòlars arriba quasi als quatre trilions de dòlars, de manera que qualsevol apreciació del dòlar juntament amb un augment de tipus només empeny el país en qüestió cap a l’esclat. Turquia i l’Argentina, els dos protagonistes estiuencs, no són els únics que arrosseguen aquesta situació, però no és casualitat que siguin els dos països emergents amb més dèficit per compte corrent i els que més han apel·lat històricament a la martingala del deute denominat en dòlars. A final, els que inventen l’argot financer hauran de re-denominar els països emergents com a països sumergents.

*Javier Tomé, Gestor d’Inversions a Fimarge