A la vora de casa

Hi havia una època en la qual viatjar en avió era un plaer. És veritat que els vols eren més cars, però per regla general, els avions viatjaven amb bastantes places lliures, de manera que et podies sentir d’allò més còmode, i en algunes ocasions dormir completament estirat, ocupant quatre seients en vols transoceànics. En aquella època ni tan sols feia falta agafar el vol el dia establert. Si no volaves en la data que et tocava podies volar qualsevol altre dia. També les companyies s’endossaven els bitllets l’una a l’altra sense cap problema. Havies perdut el vol d’Alitalia; cap problema, si n’hi havia un altre d’Iberia una hora més tard el podies agafar sense cap recàrrec. Ara pot viatjar molta més gent. Està molt bé que tothom tingui oportunitat de fer-ho, però les incomoditats resulten evidents. També ha canviat el tracte i l’atenció al client. Abans t’oferien, si no un bon dinar, un dinar més que acceptable, amb dret a vi i un bon digestiu, també en vols d’hora i mitja de durada, de manera que quedaves satisfet. Era car, però podies deduir el dinar. Els vols de baix cost han canviat tot el panorama i les grans companyies no han dubtat ni un instant a copiar aquelles mesures que els permeten estalviar diners. Avui en dia viatjar en avió és més assequible, però també més emprenyador que abans. Ara sembla que aviat arribarà el hyperloop, el nou giny que gravita dins d’un tub i que diuen que podrà viatjar a 1.200 quilòmetres per hora, és a dir, cobrir la distància de Barcelona a Madrid en uns 30 minutets. En qualsevol cas, viatjar dins d’un tub, sense cap vista a l’exterior, personalment no m’atreu massa. L’altre dia em van fer una ressonància magnètica per una lesió a l’espatlla i em vaig passar uns vint-i-cinc minuts dins del tub/escàner. Quina angúnia! Si no vaig prémer el botó d’emergència va ser perquè portava uns auriculars amb música de Simon & Garfunkel que em van oferir, i per no fer el ridícul. Vista l’experiència, el transport del futur no em fa gens de gràcia. Viatjar està molt bé, però tal com estan les coses, cada dia m’agrada més poder moure’m sense dependre de ningú. Els avions cansen, els aeroports plens esgoten i les cues d’immigració fan perdre la paciència. De vegades el paradís és més a prop de la porta de casa del que ens pensem. Com deia el Petit Príncep: “si tingués cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquil·lament cap a una font.” O sortiria a caminar per les muntanyes del país, sobretot quan comenci la tardor, l’època en la qual Andorra està més tranquil·la i les muntanyes ofereixen el millor espectacle.