El mite de Galatea

La pel·lícula Un americà a París dirigida per Vincente Minnelli l’any 51 em ve com l’anell al dit per referir-me al mite de Galatea que tant ha inspirat nombrosos creadors artístics. Un exemple el tenim a My Fair Lady de George Cukor de l’any 64, amb guió també de Lerner sobre l’obra teatral Pigmalió, de George Bernard Shaw.

Alan Jay Lerner, que naixia l’any 18 a Nova York, seria guionista i lletrista de grans musicals de Broadway: Un americà a París, My Fair Lady, Brigadoon, Gigi o El Petit Príncep, entre moltes més. Seria company de classe de John F. Kennedy i de Leonard Bernstein a la Universitat de Harvard, on l’infortuni li causaria la pèrdua d’un ull en un combat de boxa. Impedit per entrar en combat a la Segona Guerra Mundial, es veurà abocat a escriure guions radiofònics per als soldats que lluiten al front.

L’any 42, Lerner coneix el cèlebre compositor de musicals, Frederick Loewe, nascut a Berlín el 1901, d’origen austríac i d’ascendència jueva. El seu primer treball per a Loewe resulta tan satisfactori que a partir del 1945, els projectes teatrals ja venen signats i presentats com a Lerner i Loewe, tant a Broadway com a Londres. Després de 18 anys, però, la relació es refreda i només faran treballs puntuals com ara Gigi o el Petit Príncep.

No puc estar-me de destacar que Loewe va ser un talent musical fora de sèrie; un prodigiós pianista alumne dels llegendaris d’Albert i Busoni i un dels compositors més aclamats dels musicals nord-americans; enguany fa 30 anys que ens va deixar. Instal·lat ja als Estats Units a partir del 1924, la vida no li resultaria gens fàcil veient-se obligat a fer qualsevol feina malgrat les seves immenses facultats musicals. No seria fins a 12 anys més tard que començaria a exercir com a músic a les revistes de Broadway per bé que l’èxit definitiu no li arribaria fins al 1947 amb Brigadoon i ja com a soci de Lerner.

Tornant a Galatea, la mitologia grega ens explica que el jove Pigmalió era un escultor que per falta de química amb el gènere femení prefereix esculpir una noia perfecta de la qual s’enamorarà i a qui Venus convertirà en dona de carn i os perquè el noi pugui casar-s’hi. Pigmalió la batejarà amb el nom de Galatea i el mite esdevindria l’argument de futures històries d’amor, d’ensenyament, d’educació, de superació i de protecció. Pel·lícules, òperes, ballets, novel·les, sèries de TV s’han inspirat d’ell; al marge de My Fair Lady, ho serien la taquillera Pretty Woman amb Richard Gere i Julia Roberts, la sèrie de TV dels anys 80, Magnum, amb Tom Selleck i John Hillerman que coincidia que es deia Higgins. També les òperes homònimes de Rameau i Donizetti, el ballet Coppelia de Leo Delibes; fins i tot Vertigo, d’Alfred Hitchcock, té connotacions pigmalionesques.

On volia arribar, però, és al film Pigmalió dirigit per Anthony Asquith i Leslie Howard l’any 1938, on la seva fitxa tècnica és realment impressionant. La banda sonora és d’Arthur Honegger, un dels grans compositors del segle XX i el muntatge de David Lean, l’experimentat i famós realitzador de llargmetratges que ja des del 1927 aprendria, una per una, totes les tasques de la cadena cinematogràfica. El guió el faria el propi autor de l’obra teatral, George Bernard Shaw, que aconseguiria un Oscar de l’acadèmia de Hollywood l’any següent. És per això que l’escriptor irlandès té dos importants guardons: el Nobel de Literatura el 1925 i l’Oscar el 1938.

L’enorme interès pel mite de Galatea el demostra el fet que la cinta d’Asquith i Howard fos la tercera versió que es rodava; n’hi precedien dues de franceses dels anys 1903 i 1909 i una d’anglesa del 1911.

*Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc