“De cada edat es guarda alguna cosa / que no s'ha entès”

Em venen al cap aquests versos de Joan Margarit, quan ja hem creuat l’entrada de nou al col·legi, que s’ha convertit, també, en un altre objecte –com si l’educació i els seus estris fossin objectes– del consumisme més ferotge. I penso que hi ha alguna cosa que no s’ha entès.

Intentaré explicar-me: penso que l’escola és un lloc on, abans que tot, s’ha d’ensenyar als alumnes a pensar, a reflexionar, i en una línia crítica. És necessari, ben entès, aprendre coneixements, el passat, i el present. Però l’escola no és un magatzem mort i inerme de sabers, de coneixements. En tot cas, ha de ser una casa oberta –amb portes i finestres esbatanades– on entrin sabers i coneixements, però cal, principalment, que els alumnes aprenguin a pensar. Sempre cal pensar primer abans d’actuar. I saber llegir el diari –digital o no– i saber passar pel sedàs les informacions de la premsa, que mai no és totalment indiferent –sempre hi ha els poders socials i econòmics al darrere de cada mitjà de comunicació!– i saber fer-se la pròpia opinió, l’alumne, sobre els fets que ens expliquen les televisions, les públiques i les privades. Ensenyar-los a tenir una reflexió crítica sobre les explicacions que els mitjans donen i la corresponent interpretació dels fets. No es creguin: ningú és neutral en res, en aquest món, i si diu que ho és, és un mentider.

Un altre tema que tampoc he entès mai, i durant el setembre em ve al cap, és que els pares no són els docents, ni els instructors, però sí que han de ser educadors. Així com els pares han de ser pares, i no amics, i per tant, els qui han de vertebrar en el si de l’infant les primeres pautes de comportament cívic i social. Instruir ja ho farà (o en tot cas, ho ha de fer) l’escola, ben entès seguint els pares, la família del tipus que sigui aquesta, l’evolució intel·lectual i creativa dels fills. Però no barregem responsabilitats.

I és clar, també he de dir que això de saber interpretar els successos històrics actuals, aquí a Andorra, als anys 70 del segle passat ja es feia en alguna escola, i en alguna aula on es professava història o filosofia.

Llegeixo que una de les deficiències que es computa, arreu, en la preparació dels alumnes és la manca de capacitat de comprensió dels textos. És clar, que això és –entre altres– una de les conseqüències negatives de la pèrdua d’importància dels estudis humanístics. (Cosa que actualment, em comenten, s’intenta corregir en escoles d’Alemanya i Centre Europa).

A França, per exemple, es volen recuperar els clàssics dictats, el retorn del llatí i el grec, i un sistema d’avaluació continua. A Espanya, també llegeixo que “reclamen” que les llengües clàssiques es “revaloritzin” i “tinguin” un futur més gran. Allò que no es pot fer és obligar a llegir. Avui, és més important la pròpia descoberta –en aquest cas, la lectura– que l’obligatorietat en si mateixa. Però en una societat on els pares no llegeixen –potser només els esports?– i on l’exemple, el mirall en diuen, per als infants són els futbolistes poca-soltes, ful·leros i que es creuen més enllà del bé i del mal, sigui en multes de maneig d’automòbils, o en impagaments a hisenda, ¿què podem esperar?

Crec que l’escola ha de ser un motor potent d’estímuls, i que l’aprenentatge (allò de les classes magistrals s’ha acabat) sigui cooperatiu i fet en equips. Socialitzar l’ensenyament sense perdre la pròpia individualitat i personalitat. Aprendre a viure i a pensar amb passió amb els altres.

Un altre aspecte que em fa pensar és en allò que algú diu del seu fill: que tingui les màximes oportunitats, que jo no vaig tenir, i després ell decidirà... Em sona a dispersió, a certa futilitat. Els nens o nenes, tant se val, a part de l’horari escolar –ara no estan de moda els deures, però tornaran, diuen alguns–, s’han de dedicar a tota mena de joguines: piano, violí, llengües vives i mortes, esport, classes de ballet, aprendre a cuinar... No poden avorrir-se una mica? És un pecat avorrir-se?

I pel que fa a les “oportunitats”, ai Senyor! Molts cursos especials, diplomes, presències físiques o mentals a altes escoles privades o públiques, l’ànsia gairebé gastronòmica de la titulitis (i no parlem dels famosos màsters), i aquí i arreu, s’han perdut, crec, els fins primordials: l’educació per ser persones, i la instrucció per ser un bon professional: metge, advocat, comerciant, hoteler, restaurador, electricista, guixaire, pintor de parets... Educar persones i instruir-los per ser justes, obertes i solidàries. Però si a casa es deixa tot a l’escola, malament. Hi hauria d’haver una simbiosi entre família i escola. Educar persones (família i escola) i instruir-les (escola) per ser lúcides i pensants.

Normalment persona i professional haurien de ser qualitats que anessin juntes. No sempre és així, i això depèn ja dels primers anys en família i a l’escola. En tot cas, penso que cal ense-nyar a aprendre, però també cal ensenyar a ensenyar. I ensenyar que mai no s’acaba d’aprendre. Mai. Si es vol, certament.

Crec que a Andorra tenim uns sistemes educatius bons, millorables, com tot, però segons tinc entès de qualitat excel·lent. Cal, això sí, i no sempre succeeix, que les famílies i la societat andorrana també pensin que l’important és ser, molt més que tenir.

S’han fixat que hi ha persones, cada cop més, que caminen al costat de la seva vida? I també quan es diu “tens tota la vida al davant”, què volen dir exactament?

La vida és cada instant que s’empra per aprendre més. La fita hauria de ser, imagino, arribar a vell i continuar aprenent. Perquè costa ser persona, i sobretot no deixar-se manipular, ni enganyar per tal de ser més sensible, just, compassiu, culte, humil, assenyat, savi i difícil de ser encegat.