L'aparador de la literatura andorrana

En l’escaiença de la Setmana del Llibre en Català, emplaçada a Barcelona del 7 al 16 de setembre passats, a mig matí del dia 8, diada de Meritxell, l’amic Oliver Vergés, allí present en qualitat d’editor, ens envia via telèfon una fotografia de la parada dedicada al Principat d’Andorra, organitzada per l’Associació d’Editors d’Andorra, l’Associació Llibre del Pirineu i el ministeri de Cultura del Govern d’Andorra, amb material de les editorials: Editorial Andorra, Editorial Límits, Anem Editors, Aloma Editors, Editorial Mesclant i Revista Col·lectiu Portella. A la fotografia es veu una bona estesa de publicacions que segur van fer les delícies dels qui van apropar-se a tafanejar o a comprar algun títol dels enfornats a les Valls d’An-dor­­ra. També s’hi veu un rètol penjat del sostre, de color fosc, amb un text en lletres blanques signat per David Gálvez, una referència literària a la vall d’Incles. Fent més gran la imatge, llegeixo el text, que comença així: “Els camps de dall de la vall d’Incles acabats de segar...” i no puc estar-me de contestar a l’Oliver Vergés amb una exclamació més o menys semblant a: “llegir els camps de dall fa mal d’ulls i seguidament llegir acabats de segar ens remou i interpel·la el sentit i el sentiment cap allò que verament és i significa un prat, que no camp, de dall”. L’Oliver em contesta que soc massa primmirat i que l’important és ser a Barcelona i que la feinada per preparar la parada d’Andorra s’ha de valorar i agrair i que els rètols –n’hi ha un altre amb text de la Teresa Colom–, no sap qui els ha triat i qui els ha penjat. I m’afegeixo a la valoració i a l’agraïment cap al món de les editorials, llibreteries, escriptors i lectors, però no deixo de lamentar presentar davant el públic i l’audiència que passarà per davant de la parada, com si fos un floró de la literatura andorrana, un text que parla d’un dels indrets més salivejats del país, la vall d’Incles, amb una afirmació deformada del que és aquell paratge de prats de dall. “Si passa l’Espunyes fes-li llegir”–li dic a l’Oliver, “veuràs que coincideix amb mi”. Perquè escriure “camp de dall” és com posar, per exemple, “plantar patates” o “plantar blat”, quan hom sap que les patates i el gra se sembren i que es planten les plantes, els plançons dels arbres... Però per acabar de reblar el clau fet entrar per la cabota, llegir “acabats de segar”, amb el dall llegit fa un segon a la memòria, ho acaba d’abaratir del tot. Precisament perquè els prats de dall es dallen, específicament amb la dalla, que per això són de dall. Però bé, ja em perdonaràs David Gálvez, per aquesta incursió massa primmirada –com deia l’Oliver– en aquest text teu, però la pruïja de preservar, si encara alguna cosa queda en aquesta pell andorrana feta pel paisatge que tant ens atrau i ens encanta, ens mena a defensar els noms que pertoquen i les feines descrites amb propietat, dits i expressats en record dels pagesos que van ser i dels que encara fan de pagès. Aital d’important és la seva funció.

L’aparador de la literatura andorrana, entesa com una part de la literatura pastada i enfornada al Pirineu, té en la Fira del Llibre de Barcelona i en totes les altres trobades que se celebren en altres poblacions, com la Fira del Llibre del Pirineu d’Organyà, on cada any trobem llibreters i editors del Principat d’Andorra, té, diem, la sort d’aplegar ja un bon esplet d’escrivents i d’editorials, que fan presència i nodreixen el panorama literari andorrà, començat a perfilar per unes poques plomes i també unes comptades i indefallents editorials fa dècades. I a l’aparador, és clar, quan ja té una bona estesa de títols, hi trobem estils, registres i temàtiques diferents. Sabrà qui tingui la bona pensada de comprar el llibre i llegir-lo, treure’n el millor profit.

En l’aparador de la literatura andorrana, no poden mancar referències a aquells pioners que, sense tantes possibilitats econòmiques ni tants altaveus tecnològics, van fer possible començar a parlar d’una literatura escrita a Andorra. D’això, ja fa prop de 75 anys, que aviat és dit. Si s’hagués arribat a materialitzar el museu del llibre a la Massana, idea de l’amic Antoni Morell, escriptor de ploma sàvia i amb ben assaonades arrels, ens podríem fer cabal de la singladura que la literatura feta a Andorra la segona meitat de segle XX, per andor­rans aquí nascuts i per una bona colla de refugiats catalans que enaltiren amb la seva aportació la cultura del país. Hi podríem llegir, posem el cas, l’atrevida conclusió que escrivia Miquela Valls en el llibre Andorra cap a la literatura, Editorial Maià, Andor­ra, 1992: “Ara que al País Petit, plomes i teclats han suplit les veus antigues, ara que els certàmens literaris ritmen la vida social, ara que es bategen amb noms de rius i carenes editorials cada dia més especialitzades, ara és hora de fer el salt. El qualitatiu. Els andorrans escriuen, ara? Bé. Se’ls publica? Molt bé.”

“Que ho continuïn fent, més i millor; que una crítica dràstica aculli llurs escrits ja a Andorra mateix, que s’afrontin a tot el lectorat català i no s’acontentin dels aplaudiments de la família, que acceptin d’antuvi la davallada de moltes il·lusions. Aquest és el preu de l’autèntic ‘despertar literari’. La literatura, no la fan criatures mimades, sinó homes i dones per a qui escriure és viure.”

“Visca doncs, la literatura andorrana.” Visca!