Coprincipat vs. despenalització de l'avortament

La festa –em resisteixo a qualificar-la de diada– de Meritxell ha passat, i com ha estat habitual els últims anys, la campanya electoral ha quedat inaugurada. De fet seria més realista afirmar que continua, car portem tot l’any de precampanya.

Desconcerta que aquests últims temps el discurs polític dels partits de l’oposició s’hagi focalitzat a intentar accelerar l’acte per assolir el poder mitjançant eleccions anticipades, i al mateix temps sorprèn l’espai que els mitjans de comunicació han dedicat per a provar d’endevinar la data en què tindran lloc les eleccions. Tal insistència no té una explicació política plausible salvada que no sigui l’estratègia electoral.

Però no és estrany del nostre sistema electoral els pactes anunciats, que en clau ideològica són incomprensibles per a la majoria dels electors, la qual cosa confirma la crisi ideològica severa en la pràctica política. De materialitzar-se els pactes anunciats caldrà que siguin molt ben explicats. ¿O potser que en clau electoralista sigui millor que no s’expliquin?

Per la gravetat que pugui tenir una evolució desencertada, el més rellevant de la campanya és l’anunciat per alguns partits polítics de l’oposició que en els seus programes electorals es plantejaran la despenalització de l’avortament en supòsits concrets. Naturalment estan en el seu dret democràtic inscrit en la nostra Constitució. És evident, si no, no seria democràtica. Però no és menys evident que per aconseguir aquest legítim objectiu cal modificar la nostra Constitució del 1993. Sembla que tothom ho té clar.

El que sembla no ser tan diàfan és que –caldria dir-ho de manera precisa– la despenalització suposaria el final del coprincipat tal com està establert en la Carta Magna vigent. La Constitució del 1993, sense cap ambigüitat, defineix Andorra com un coprincipat amb dues institucions, que són el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa. És indiscutible que la renúncia de la Diòcesi d’Urgell unilateralment, o de la República Francesa de sostenir les persones designades en la nostra Constitució, ens obliga a modificar-la. Insisteixo, encara que solament sigui un d’ells. Les opcions són únicament tres. No en veig cap més. La primera seria canviar de règim i anar a una república o bé a una monarquia. Segur que trobaríem aspirants a monarca. La segona, la substitució, en aquest cas que ens ocupa, del Copríncep episcopal per una altra figura, en aquest supòsit seria preceptiu l’acceptació de la persona o institució per part del Copríncep francès. La tercera, canviar els dos caps d’Estat, la qual cosa no necessitaria més consentiment que la majoria d’electors, expressada en referèndum convocada ad hoc.

És important donar a conèixer que una vegada adoptada la Constitució, l’any 1993, en la primera visita oficial que vaig fer a l’Estat de Vaticà com a cap de Govern, acompanyat del secretari del Govern i avui ministre, Jordi Cinca, ens va rebre monsenyor Tauran, traspassat aquest any, cardenal secretari d’Estat per a les relacions amb els estats. En aquella reunió, monsenyor Tauran va considerar oportú fer-nos saber oficialment als dos que “la Santa Seu continuaria acceptant que el titular del bisbat d’Urgell seguís en l’històric servei al Principat d’Andorra, sempre que [i aquí ve la condició] l’esmentat servei no perjudiqui l’Església catòlica”.

Andorra veu com, des de dins i amb el suport de fora, la figura del coprincipat pot ser discutida a curt termini. I no solament per la qüestió de l’avortament, sinó que ho serà també, en el futur, per les noves tecnologies manipuladores de la genètica que s’albiren al més curt termini. Aplicant el sentit comú, el raonament ens porta a concloure que en cas que Andorra democràticament acordés quelcom contrari a la doctrina de l’Església, serà coherent i raonable que aquesta institució religiosa es replantegi el servei del bisbe d’Urgell com a Copríncep d’Andorra.

¿No es tracta, com se’ns vol fer veure per motivacions electoralistes, d’un problema de forma que pot ser resolt conforme amb la Constitució mitjançant la signatura de l’altre Copríncep o un problema de consciència del bisbe? No. El problema no és tan simple, ni és del bisbe solament. És una qüestió d’incompatibilitats de càrrecs. Una destacada jerarquia de l’Església no pot moralment, ni èticament, encapçalar un Estat que vulneri els principis ètics i morals que la institució religiosa (el respecte a la vida) pregona com un dels seus principis fonamentals. El contrari, sense cap dubte, seria un escàndol, justificat, entre els seus propis seguidors catòlics.

Quan el cap de Govern, Antoni Martí, en el discurs preceptiu d’orientació política al Consell General en sessió del 17 de setembre va afirmar “no es pot despenalitzar l’avortament i mantenir el Coprincipat parlamentari”, crec que és encertat. Comparteixo totalment l’anàlisi i la conclusió, i la subscric. O una cosa o una altra. Les dues a la vegada és impossible.

El que no em resulta clara, és la declaració feta pel president del Partit Socialista, Pere López, segons el Diari d’Andorra del dia 18 de setembre, que va assegurar que “despenalitzar l’avortament i mantenir el model de coprincipat és compatible”.

Els electors esperem que durant la campanya, i no més enllà de la redacció del seu programa, el Partit Socialdemòcrata expliqui públicament amb tot detall com pensa fer-ho, en el supòsit que quedi vacant el lloc institucional del Copríncep episcopal. ¿Simplement substituir-lo per una altra figura, la qual cosa requerirà l’avinença del Copríncep francès? ¿O bé subsistir-los tots dos per altres dues persones institucionals? ¿O bé simplement canviar de règim?

L’excap de Govern Jaume Bartumeu, president de Socialdemocràcia i Progrés, en un article publicat sota el títol La reforma de la Constitució una caixa de Pandora?, el dia 5 de setembre a El Periòdic d’Andorra, al·ludint a una altra circumstància que també suposaria la modificació de la Constitució, escrivia, i cito textualment: “Si es vol proposar la reforma de la Constitució s’ha de fer des d’una proposta seriosa i oberta.” Personalment crec que la reflexió és igual de vàlida pel cas que ens ocupa en aquest escrit. Si es pren una decisió desencertada no hi haurà oportunitat de fer marxa enrere.

Per tant, davant d’una qüestió institucional tan important, els electors no ens hem de conformar que passades les eleccions se’ns digui, en cas de guanyar amb majoria, que la cosa no és possible perquè el bisbe i el Vaticà s’hi hauran oposat. Perquè no serà cert, ni el bisbe ni el Vaticà s’hi poden oposar. És una qüestió Constitucional andorrana. Andorra pot canviar la Constitució quan ho consideri convenient. Ni el bisbe, ni el Vaticà, ni França, ni la UE, ni l’ONU hi tenen res a dir. Seria desitjable que tots i cadascun dels partits de la nostra partitocràcia que concorreran a les pròximes eleccions es posicionessin de la manera més diàfana, clara i concreta possible. Si un Govern ha de ser transparent, els partits polítics igualment. I més en precampanya electoral.

El nostre Estat és feble. No és ni una potència militar ni econòmica. I és aquesta feblesa de la nació i de l’Estat que l’articula jurídicament, la que, per mantenir-se sense trencar-se, obliga a la consolidació de les institucions històriques i dels factors tradicionals de cohesió. És el coprincipat constitucional, amb un cap d’Estat d’una gran nació i una important jerarquia de l’Església catòlica, la forma de govern que garanteix l’estabilitat i la legitimitat històrica, valors bàsics per generar la confiança imprescindible a dins i a fora en les institucions democràtiques andorranes. Remarco: confiança a dins, i sobretot a fora. No crec ni en una república i menys en una monarquia.

Així ho vam entendre els andorrans l’any 1993 quan vam votar l’article 44 de la Constitució que diu que “els coprínceps són símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra, així com la seva independència i manteniment de l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns.” De passada em permeto, malgrat que no encaixi completament amb el tema que tractem, reiterar “l’esperit paritari en les tradicionals relacions d’equilibri amb els estats veïns”, que avui, en la meva opinió es desequilibrarien en excés i de manera abusivament sovintejada.

No crec que les circumstàncies que a molts ens van suscitar a votar l’article 44 hagin canviat tant que es justifiqui un canvi constitucional de tal transcendència com el que se’ns vol proposar. Certament, són moments perillosos. Saltem d’un món a un altre sense saber molt bé on comença la il·lusió i on es troba la realitat. Són moments d’incertesa que inciten a l’aventurisme que generacions de vuit segles han defugit com el major mal per al país.

*Òscar Ribas Reig, excap de Govern