Amb estimació a la Maria Moles i Pasques

“Només morim quan oblidem”, resa el recordatori de la teva missa funeral. Maria, ens reveles un dels secrets més preuats del teu cor. El Serafí, el teu amor, que acomiadàrem en aquesta església parroquial de Santa Eulàlia el setembre del 1979, per a tu, no va morir mai. Cada dia de cada dia l’has recordat. En són penyora les misses que em demanaves per a ell al Santuari de Meritxell. I amb les misses recordàvem la seva bonhomia, el seu tarannà polític abillat d’humanitat i d’humanisme, el seu amor a la vall d’Incles, on plantà la seva darrera petjada de fe i d’amor a l’església i al patrimoni andorrà, en bastir al cor verge de la vall, l’esglesiola, una joia entre les bordes canillenques.

Al costat de l’església en honor de Sant Antoni i del bisbe Ramon Iglesias hi ha la casa on el Serafí convidava els amics per parlar de pàtria, de projectes, de religió, embolcallats amb la festa i el bon humor.

No he oblidat mai, als inicis dels anys 70, la invitació que ens feu a la casa de la vall d’Incles a tots els mossens d’Andorra: mossèn Jaume de Sant Julià, mossèn Lluís d’Andorra, mossèn Ermengol d’Encamp...

Maria, no has oblidat el Serafí, i quan celebrava la missa que em demanaves, el veia a la falda de la Mare de Meritxell, on t’esperava. Avui, us heu retrobat a la falda i us heu abraçat novament.

No és en va que ahir a l’església de casa Joan Antoni que guardava les despulles de la Maria, vaig collir una de les nombroses corones que l’homenatjaven i vaig pujar a Meritxell per posar-la als peus de la Mare de Déu. Seguidament us vaig encendre un llantió, símbol del ciri pasqual, bandera del triomf de la vida sobre la mort. Amb raó, el recordatori resa: “No morim perquè recordem la persona estimada.”

Com va dir Jesús: “La mort ens ho pren tot menys l’amor.” Més encara, per la comunió dels Sants que resem al Credo, convertim l’absència del Serafí i avui de la Maria en una presència mística, una presència intensa i viva que no teníem quan la saludàvem amb una abraçada. La Maria ens ho confia en el recordatori: “No ploreu. Soc dels qui creuen que la mort no és fi de res.” Ho deia Jesús: “Quan no hi seré, vindrà l’Esperit i ho comprendreu tot perquè estaré sempre amb vosaltres.” Hi ha alguna cosa més forta que la mort? Hi ha presència dels absents en la memòria dels vivents.

Al local social de la gent gran de Canillo parlaven amb sentiment del traspàs de la Maria. Una de les dones digué: “La Maria era una gran senyora i una persona molt del poble.”

Què ens volia dir? Que la senyora Maria estimava la família. Com a pubilla, era gelosa de guardar tots els valors que havia rebut de la mare i de tota la seva família, fent que no hi hagués trencaments generacionals. Cercava les sobretaules amb tots els familiars i ens alliçonava sobre el respecte que ens devem els uns als altres sense oblidar l’exigència.

Agraeixo a la Maria que em convidés, aquest estiu, en la seva darrera gran reunió familiar a la casa d’Incles. Sense saber-ho, fou el comiat més emotiu que em podia regalar.

– Que la senyora Maria s’enorgullia de ser andorrana i valorava les tradicions, les coses d’abans per acomplir el que resa el poeta: “Servem els camins vells per obrir els nous.”

– Quan vaig venir a pregar per ella a la vostra capella, una persona em digué: “Era una bona veïna. Sempre em saludava. Per a la Maria no hi havia gent estrangera. Les seves cuidadores eren per a ella dues membres més de la família i em pregava, com ho hauria fet la millor àvia, que inscrivís la noia a les colònies.”

– Que la senyora Maria tenia una única feblesa. No consentia que hi hagués infants febles, deixats de la mà de Déu. De la seva feblesa brollava la generosa solidaritat.

– Que era una persona molt pietosa a qui jo envejava per la seva religiositat. Als seus 96 anys, pujava a la missa del Santuari de Meritxell. Era una enamorada de la Mare de Déu de Meritxell com a cristiana i com a andorrana.

La senyora Maria, a través del recordatori, fa seu el pensament de Tagore: “Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor et seguirà parlant d’amor.” Ho deia Jesús: “Que el vostre amor doni fruit, molt de fruit, i que el vostre fruit duri per sempre.”

Recollim el fruit que ens dona l’amor de la Maria: siguem famílies unides; que no hi hagi trencaments de valors entre avis i àvies, fills i nets; que siguem gelosos de la nostra Andorra, que tinguem seny i no ens la juguem a la primera carta de la postveritat; i sobretot que acollim tothom, però d’una manera especial els infants febles, sabent, com deia Jesús a l’evangeli del diumenge: “Qui acull una nena, un nen, m’acull a Mi”.

Avui, la Maria morta, enterrada, esdevé l’espiga granada, com deia Jesús del gra de blat, perquè pastem el pa de la bondat, de la justícia i de la pau; el pa de la comunió que compartirem en aquesta eucaristia per ella, en aquesta taula que estimava tant!