Delicte fiscal: cap a un model coercitiu o de col·laboració?

L’11 de setembre passat vaig assistir a la presentació de l’informe econòmic 2017 de la Cambra de Comerç d’Andorra, en el qual el president de la Cambra va fer un repàs a les principals xifres macroeconòmiques del Principat, que mostren una tendència positiva de l’economia andorrana els darrers anys. Cap al final de la presentació, la Cambra va voler fer tota una sèrie de recomanacions (com a entitat independent que vetlla per la defensa i el suport a l’activitat econòmica) i va proposar, entre altres aspectes, que es fes una revisió del model de delicte fiscal, que s’adapti als nivells d’alguns països més avançats on s’estableix legislativament quines es consideren les conductes delictives, i que no tot el model es basi únicament en l’import (“qualitat i quantitat”). Part de l’opinió pública ho va interpretar com que la Cambra instava Andorra a anar cap a un model de delicte fiscal “suau”, sistema que al meu entendre no existeix perquè no pot cohabitar amb els sistemes internacionals.

Desplegaments legislatius sobre el delicte fiscal n’hi ha de diversos i diferents, i sobretot l’aplicació i desenvolupament dels mateixos, (únicament cal fer una recerca per Internet per veure que aquests no són iguals). Cada país l’aplica en funció del seu desplegament legislatiu, la seva jurisprudència i la forma de ser (cultural i econòmica) dels ciutadans de cada Estat. Per aquest motiu m’agradaria fer una reflexió en relació a aquests i altres aspectes de com crec que hauríem d’aplicar i desenvolupar el nostre model tributari i com podria incidir en el delicte fiscal.

El juliol del 2017 va entrar en vigor la modificació de l’article 248 del Codi Penal, que per primera vegada tipificava el delicte fiscal a Andorra. Aquest fet va suposar el tancament del model fiscal andorrà, que va començar amb la Constitució aprovada pel poble andorrà l’any 1993 (article 37 de la Constitució), i el nombrós desplegament tributari que acaba l’any 2015 amb l’IRPF, fins al tancament del model amb la tipificació del delicte fiscal.

L’interrogant s’obre com s’aplicarà el delicte fiscal al Principat, si serà un model més similar al dels estats del sud d’Europa, al d’alguns estats del nord d’Europa, o bé a aquells models tan admirats com l’australià o al d’alguns dels nous estats de l’antiga Unió Soviètica (com per exemple Estònia). Aquí radica la gran pregunta! Hem de decidir cap a quin model fiscal hem d’anar i com el volem desenvolupar. Aquest serà el que marcarà l’esdevenir del nostre model econòmic i tributari els pròxims anys. Podríem caure en l’error de pensar que un model fiscal amb unes bases poc sòlides, unes normes interpretables i que no vetlli pels interessos dels emprenedors pugui promoure la inversió estrangera al Principat. Els inversors estrangers consideren tan important un sistema fiscal consolidat, transparent i amb unes normes clares i modernes, com uns tipus impositius homologables i competitius amb el nostre entorn internacional.

Un model basat en normes poc clares i en el control, així com un sistema de càstig com a eina de prevenció al frau fiscal és el que han desenvolupat molts països, un model coercitiu, on al centre de gravitació se situa l’administració tributària i tots els altres actors econòmics giren al voltant de la mateixa. D’aquest model n’estan fugint els països més avançats (Austràlia, UK, Estònia, Dinamarca, entre altres), amb unes pràctiques fiscals més adaptades al nou entorn tecnològic que els ha d’acompanyar la pròxima dècada. Aquests països aposten per un model de col·laboració amb l’Estat, basat en unes normes clares, senzilles, concises i transparents, on el model gira entorn dels ciutadans, i on les administracions, les associacions professionals, els diferents agents econòmics, així com la pròpia administració tributària, donen un servei a l’administrat, amb vocació de generar més valor afegit i per tant més valor econòmic a l’Estat; que es tradueix amb més recaptació i recursos per poder sostenir l’Estat del benestar.

Aquest segon model que jo anomeno de col·laboració, també castiga els defraudadors, amb penes potser més importants que a altres estats, però fa un exercici legislatiu diferent al qual molts de nosaltres puguem estar acostumats. Defineix quines són les conductes delictives en la seva pròpia legislació, quines d’aquestes conductes són les que s’han de castigar severament (per exemple la gent que actua amb coneixement de causa, “delinqüents”), d’altres que simplement actuen amb el màxim rigor tècnic i que simplement creuen que la norma és aplicable d’una manera diferent al que l’administració tributària considera.

El que m’agradaria ressenyar, i que el nostre desplegament legislatiu hauria de considerar, és que no s’hauria de tractar de la mateixa manera aquells empresaris que intencionadament fan frau fiscal a l’Estat, respecte d’aquells empresaris o contribuents que interpreten una norma fiscal de forma diferent a l’administració, o que cometen un error mecànic i/o aritmètic en el càlcul d’una autoliquidació sense cap tipus d’intencionalitat. La nostra normativa hauria de castigar severament aquells empresaris que es queden les retencions de l’IRPF dels seus treballadors, o que no liquiden les corresponents liquidacions de l’IGI a l’administració (quan prèviament les han cobrat dels seus clients). Hauria de vetllar per treure del nostre sistema (o que mai poguessin entrar), aquelles empreses “estrangeres” que fan muntatges fiscals en les devolucions de l’IGI (en l’IVA a Espanya va ser un exemple la dècada passada), amb l’objectiu de defraudar i quedar-se amb els diners de l’Estat, que prèviament tots nosaltres hem ingressat. Comportaments tots ells fraudulents i intencionats que no s’han de qualificar ni castigar en funció de la xifra defraudada.

Actualment la nostra legislació no diferencia unes conductes de les altres, ja que el nostre Codi Penal no defineix quines podrien ser les conductes que podrien considerar-se delictives de quines no; sinó que es basa únicament en l’import defraudat, i en cap moment considera la conducta que ha portat a defraudar aquest import. Aquest és el fet essencial. No es tracta de suavitzar el delicte fiscal (el fet de poder acabar a la presó i ser privat de llibertat no crec que es pugui arribar a suavitzar), sinó de definir quines són les conductes delictives i d’organitzar, analitzar i desenvolupar legislativament els procediments a seguir en la nostra Llei de Bases de l’Ordenament Tributari, regulat i entrellaçat amb els procediments penals i administratius corresponents (amb les particularitats de cadascun d’ells), desenvolupant en cada moment una normativa clara que no doni lloc a interpretacions subjectives.

Crec que ara és el moment de demanar als nostres polítics que ens clarifiquin quin és el model que es vol desenvolupar, quina ha de ser la relació que ha de tenir el ciutadà amb l’administració i quin és el model econòmic i tributari que hauria de portar a Andorra a ser un país pròsper i modern. Crec que aquesta era la reflexió que ens volia fer arribar la Cambra de Comerç i que comparteixo plenament.

* Antoni Bisbal Galbany, Soci-director Crowe Andorra