Júpiter a l'Elisi: E. Macron, un líder de la desmesura?

Quina “rentrée” més moguda per al Copríncep francès! Després d’un estiu sufocant amb l’escàndol Benalla, la temperatura puja uns quants graus quan el seu ministre més popular, l’ecologista N. Hulot, anuncia a la ràdio la seva dimissió. Un verdader canvi climàtic que el 6 de setembre esdevé malson: el ministre de l’Interior, el Sr. Collomb, el seu vell amic, un dels pocs polítics francesos que li van donar suport des del principi, retreu al govern la seva “manca d’humilitat”. És més, per primera vegada un pes pesant de la “Macro-nia” s’uneix al cor dels periodistes més crítics en acusar el seu president de DESMESURA. El ministre ha acabat presentant la dimissió. “En grec –diu G. Collomb– hi ha una paraula, l’HUBRIS, la maledicció dels déus quan et tornes massa segur de tu, quan penses poder dominar-ho tot.” L’hubris condueix els herois grecs a transgredir l’ordre instaurat pels déus, a creure’s superior als altres homes. El president jupiterí: protagonista d’una tragèdia grega?

Més enllà d’aquesta imatge mediàtica, què entén E. Macron per ‘president jupiterí’? Què ens ensenya la referència al déu romà sobre el seu estil de lideratge? I com aquest model que fou un dels elements claus del seu èxit s’ha acabat convertint en una de les principals causes de la seva impopularitat?

E. Macron és un seductor i una de les seves armes és la provocació. En una entrevista donada a la revista Challenges el 2016, el llavors ministre d’Economia es presenta com el candidat de la ruptura: acusa Fr. Hollande, un president normal, de reduir la funció presidencial a la tasca d’un simple administrador de l’economia i de no creure en el ‘president jupiterí’. Segons ell, França necessita un líder capaç de dirigir la nació amb una visió clara de societat i d’encarnar els seus valors.

E. Macron vol restaurar el prestigi de la funció presidencial que amb els dos últims líders francesos patia d’un dèficit simbòlic. En un món globalitzat amb pèrdua de sentit, com no podia seduir aquest lideratge que trenca amb la tendència actual de governar, més tecnòcrata, impersonal i, posats a dir, insípida?

El ‘president jupiterí’ atrau no només perquè és disruptiu, sinó també perquè ha sabut despertar en el país gal el vell mite francès de l’home providencial. En temps de paràlisi, de Napoleó a De Gaulle, els francesos somien en l’arribada d’un líder fort que gràcies a la seva determinació faci sortir el país de l’immobilisme. Ningú pronosticava un any abans de les eleccions que podria guanyar, és més, dinamitar l’oposició avui caduca entre l’esquerra i la dreta. La crisi sense precedents de lideratge dels dos grans partits francesos n’és la causa principal. Però calia aquell toc de follia i d’audàcia per emprendre el que llavors semblava impossible. Vencedor, el ‘president jupiterí’ ha aparegut com una mena de Superman de la política, donant la il·lusió que en un món globalitzat, dominat per les lleis del mercat, en un país estancat com semblava França, l’individu tenia encara el poder de canviar el curs de la història.

L’expressió ‘president jupiterí’ revela així dos característiques del Copríncep francès: l’audàcia i la transgressió. Un tàndem saludable quan es transforma en força vital, insuportable si es converteix en hubris. De fet, la referència a Júpiter desperta en l’imaginari col·lectiu francès l’espectre del monarca de dret diví: a Lluís XIV, el Roi-Soleil, li agradava veure’s representat amb els atributs d’Apol·lo, un altre déu romà. Per si no quedés clar, el 2015 a l’hebdomadari “L’1”, E. Macron defineix la figura del rei “com aquell absent... del qual els francesos no han volgut la mort”.

Efectivament, l’èxit o el fracàs del ‘president jupiterí’ rau en aquesta contradicció: el monarca republicà fascina els francesos sempre que respecti el poder parlamentari, els sindicats i els ciutadans. Actualment sembla que passi el contrari. La premsa retreu a E. Macron de donar més poder a l’executiu a costa del poder legislatiu i del diàleg amb els sindicats. És més, el 18 de setembre, un horticultor comenta a E. Macron que és a l’atur malgrat haver buscat en moltes empreses. El president li respon que “en la restauració no hi ha lloc on vagi que no busquin gent”. Pels rivals d’E. Macron, aquesta conversa corrobora la imatge d’un president arrogant, incapaç de comprendre els problemes de la gent de baix.

No m’interessa jutjar aquí les declaracions d’E. Macron. El que sí que penso, en canvi, és que l’actual ‘president jupiterí’ ha de ser, si no més normal, més proper a la gent. Més proper, des del punt de vista del màrqueting: E. Macron ha de tornar a una comunicació més inclusiva i horitzontal que el connecti millor a la multitud: els selfies que es va fer amb l’equip de futbol francès el dia de la victòria del Mundial no són suficients per compensar la seva imatge de president elitista. Més proper també, en el sentit filosòfic, ja que al poder vertical d’E. Macron li manca el que el fa valuós i tolerable en una democràcia: a saber, la seva humilitat. I en aquest àmbit específic el seu predecessor li podria donar, per reprendre el títol del seu últim llibre: Lliçons de poder. Fr. Hollande evoca “l’equació impossible del president que ha d’exercir el poder amb altura de mida tot i continuant sent humà i senzill”.

Al meu entendre, això només s’aconsegueix si el responsable polític dona al ‘poder jupiterí’ una interpretació radicalment diferent de la que vehicula actualment el discurs mediàtic: la que precisament proposa dos mil anys enrere l’emperador romà Marc Aureli. En el pròxim article veurem que ell entén la referència al diví i a Júpiter com una forma per al líder de sobrepassar-se. Sobrepassar els altres homes i la condició humana? De cap de les maneres! Sinó sobrepassar els seus propis límits, és a dir: les seves passions. Un verdader exercici de temprança i humilitat.

*Jordi Pia-Comella, Professor associat Universitat Sorbonne-Nouvelle, professor invitat HEC-Paris i membre de l’Institut Universitari de França