Rum-rums i altres estralls

Recordo que de menut arribaven a les cases de la vall històries nascudes i inventades a redós del foc a terra, a les cuines on, només allí podies esberlar el fred, paraves l’orella a rumors, comentaris relatius a bruixes i bruixots de les valls, curanderos o homes o dones que curaven de gràcia o feien el mal contra altres persones. I se’ls anomenava pels noms de pila o els de la seva casa pairal fossin de dins d’Andorra o de l’Urgell o del Pallars. Vaig créixer també amb i entre aquests diccionaris orals que jo anava emmagatzemant. Vaig conèixer algun curandero, i em van assenyalar de lluny o de més a prop algunes persones que em digueren que feien el mal –i no devia mirar-les directament als ulls–, o altres que curaven de gràcia mercès a algun do diví... I era, per tant, un món de faules i mites, de rumors i també, per tant, de certa mala llet assenyalant persones per fer-los maleficis o altres per protegir-les i dotar-les de possibles beneficis.

Avui, Andorra ha canviat molt, en bé i en mal, és clar, com tot a la vida. Es viu millor diem. És cert que hem crescut molt –massa?– i que gaudim d’infraestructures sanitàries, educatives i viàries que Déu n’hi do! Aquell passat s’ha esvaït pel que fa a les formes, no tant pel que fa a certa psicologia malaltissa.

Certament alguna cosa no ha canviat: quan s’apropen les eleccions els punyals s’esmolen, la mala llet és llei no escrita, però sorgeix novament, i el tot s’hi val, per esfondrar l’adversari electoral. Recordo l’època dels anònims –en guardo algun en els meus arxius– que feien feredat dels anys seixanta als vuitanta del segle passat. Alguns eren fins i tot graciosos, molts, miserables. Ja se sap: sovint, l’anonimat es vesteix d’obscenitat.

Avui, iniciat el segle XXI, tot és molt més sofisticat, i a més bandejant a dreta i esquerra la llibertat d’expressió, i fent equilibris entre la fina i subtil línia que hi ha amb el respecte a la pròpia intimitat, l’honor, la dignitat, s’inicia certa rumorologia, a vegades escrita, de mitges veritats o mitges mentides. I quan la sang pot arribar al riu, per això hi ha la justícia...

Avui, hi ha gent especialitzada a llançar –a veure qui pesca– rumors (nascuts de base real o pura invenció o tergiversació) sobre determinades persones que desitgen presentar-se a càr­recs públics. Una bona manera per derrotar-les és crear cortines de fum sobre la seva riquesa, las seva honorabilitat, el seu pretès prestigi, l’antiga pobresa abandonada de cop per certes arts, la inexperiència juvenil, la vellesa que per reial decret la deixa fora de les lluites electorals fratricides.

Ara, els que abans es dedicaven a fer sortilegis i alimentaven el mal per als altres (també hi ha els qui fan vudú, o tiren les cartes per sumar conjurs...) són menys i, avui, té més predicament crear rumors... Que si aquell ha robat, o s’ha servit de... A vegades, encerten, tot cal dir-ho, la major part erren, i molt; sovint, a més, s’equivoquen de persones perquè existeixen els intocables, també cal dir-ho.

Joc net, confrontació d’idees, respecte a les persones. No ensarronar, no desprestigiar, escollir entre assemblar-se a Sòcrates o disfressar-se de Maquiavel, rodejar-se de sicaris i missatgers que anuncien possibles misèries dels contrincants, sigui veritat o sigui mentida, i sobretot crear dubtes de l’honradesa i honestedat dels contrincants electorals: aquest no és el camí, penso modestament.

Un consell ben moderat i humil que goso oferir: llegir tota la premsa escrita a Andorra, entre línies, de manera ben subtil, irònica fins i tot, i així podrem veure si l’esperit d’aquelles històries de la vora del foc, de fa una setantena d’anys, passant pels famosos anònims, continua al segle XXI o no, amb noves tecnologies, això sí. Parlo de l’esperit, del contingut, no de les formes, fins i tot aquestes són més barroeres avui, sobretot en seu parlamentària. En els mitjans de comunicació són més sibil·lines, potser.

Em comenten que a les xarxes digitals, a voltes, els rum-rums arriben a la categoria de malentranyat. Dic que m’ho comenten perquè jo no en tinc ni n’uso d’aquests mitjans “indispensables”, afirmen. En tot cas haurien de servir per comunicar veritats, no rum-rums, i menys estralls.