Emergents

Generalitzar és útil. Hi ha cotxes de tots els models, formes i colors, però tots tenen un volant i quatre rodes. Si no existissin paraules com cotxe, la comunicació seria molt feixuga (o com a mínim faria molta mandra: “Faig tard perquè se m’ha espatllat el vehicle vermell de combustió dièsel de cinc places”). En els mercats financers també es generalitza, i també pot fer servei. Que algú hagi invertit en borsa, alguna cosa ens en diu –que és més atrevit que qui ho té tot en dipòsit, per exemple–. Òbviament, els detalls són importants: no és el mateix comprar una acció d’una empresa petita que no coneix ningú que un fons de renda variable, molt més diversificat, com tampoc no és el mateix comprar-se un Renault 5 de sisena mà que un Ferrari Testarossa. Però ens en fem una mínima idea.

De vegades, però, la tendència a generalitzar dona lloc a errors greus de percepció (en mercats financers és molt freqüent i acostuma a equivaler a molt bones oportunitats de compra o venda). Aquest any llegim que els emergents estan patint de valent. És un concepte massa ampli, que barreja injustament bones i males inversions. Aquesta incapacitat de discriminar, sobretot en el curt termini, és del tot habitual. Els inversors, com a humans que són, tenen un biaix psicològic –demostrat científicament– conegut com a efecte ramat pel qual els costa molt resistir-se a copiar el comportament del grup. Si de sobte el grup surt corrents en una direcció, l’instint ens demana fer el mateix, sense que sapiguem per què ni cap a on correm. Era quelcom útil en el passat –sovint córrer sense preguntar era la diferència entre ser cruspit o no per un animal–. Això va facilitar que els individus més propensos a fugir sense pensar-s’hi gaire sobrevisquessin (i que transmetessin els seus gens porucs) més que aquells que eren més valents del compte. Però per a un inversor sovint seguir el corrent és un instint altament contraproduent.

L’etiqueta emergent la reben països que són del tot diferents entre si. Veneçuela, el Brasil, Turquia o l’Argentina copen titulars, però no són representatius de la resta. En el primer cas, la gestió econòmica del règim bolivarià és un despropòsit: tot i ser un país amb enormes reserves de petroli, no pot explotar-les (no pot ni abastir els supermercats perquè la gent pugui menjar). Entre altres mesures poc assenyades, el govern ha caigut en el recurs fàcil de finançar el dèficit, que excedeix el 30% del PIB, emetent moneda, una mesura que ha fet pujar la inflació fins a nivells desorbitats –l’FMI calcula que aquest any se situarà per sobre del milió per cent!–. Com a curiositat: es va haver de suspendre un concurs de televisió perquè el premi, que equivalia a 100.000 dòlars al gener, ja no valia ni deu centaus de dòlar a l’agost. El Brasil pateix una de les pitjors recessions de la història i ha d’elegir aquest octubre entre el govern d’extrema dreta de Bolsonaro –Trump es queda enrere pel que fa a declaracions polèmiques– o el populisme d’esquer­res que encapçala un representant de Lula, empresonat per corrupció. A Turquia, Erdogan té coartat el banc central i ha col·locat el seu gendre de ministre de Finances mentre la inflació es dispara i la lliura turca es desploma. I a l’Argentina, Macri, que prova de seguir el guió dictat per l’FMI –pujada d’impostos i increment dels tipus fins al 60% per provar de contenir la inflació–, ha heretat tal disbauxa econòmica dels Kirschner que arreglar-ho el farà suar de valent.

Els casos anteriors, heterogenis de per si, són extrems que no representen el grup. El que sí que tenen en comú tots els països, emergents o no, és que competeixen entre ells pels capitals amb què poder finançar els seus projectes, tant privats com públics. A mesura que els EUA apugen els tipus d’interès i/o el dòlar s’aprecia, els americans es tornen una enorme aspiradora de capitals (els inversors es veuen molt temptats de desfer inversions arreu i portar-les cap allà). Els capitals, doncs, es xuclen i deixen al descobert les misèries d’alguns, però també les fortaleses d’uns altres. A diferència de crisis anteriors, molts països emergents tenen bancs centrals independents que apliquen les mesures necessàries i àmplies reserves en divisa estrangera que poden fer servir per protegir-se en cas de turbulències. Tanmateix, mantenen nivells de deute molt sanejats, majoritàriament denominats en la divisa pròpia, que a més deixen flotar lliurement (en el passat havien emès molt deute en dòlars i tenien la seva moneda lligada al bitllet verd, fet que resultava una combinació altament tòxica quan les coses es torçaven). La Reserva Federal americana va esgotant les pujades de tipus (no sembla probable que passin del 3%, des del 2,25% actual) i molt possiblement el dòlar ja recull el millor dels escenaris i no s’hauria d’apreciar gaire més. La guerra comercial de Trump –que no ha ajudat gens uns països que tot sovint viuen d’exportar– és, a parer de qui escriu, un majúscul acte propagandístic amb vista a les eleccions del novembre (de fet, va signant nous acords que són gairebé idèntics als que va rebutjar) que s’hauria d’esvair un cop superades, amb l’alleujament dels temors dels inversors. Els emergents que sí que ho són emergiran de nou sense problemes.

*David Macià, CFA, director d'inversions de Crèdit Andorrà Asset Management. Crèdit Andorrà Financial Group Research